Conclusions literàries

Booktrailer: Charlie i la fàbrica de xocolata

Recerca d'un llibre infantil

Cagadets de Por-Pràctica 3

Animals monstruosos-Pràctica 3

Reflexió sobre la lectura de teoria de l'educació literària

La lectura "la gramàtica de la fantasia" no és un llibre per a xiquets a pesar de que aquest tracte sobre ells. L’autor aposta per una escola i un ambient familiar que estimule al xiquet a crear, no sols a obeir i rebre coneixement de forma passiva. Rodari proposa molts jocs que estimulen aquesta creativitat, avalats per la pròpia experiència de l’autor en les aules.  Aquests jocs es basen en el llenguatge, però l’autor està convençut de que la creativitat entrenada podrà ser útil en altres camps.

Segons el mateix autor del llibre, la Gramàtica de fantasia “no es ni una teoria de la imaginación infantil, ni una colección de recetas, un “sabores” de las historias, sinó, creo una propuesta para poner junto a cuantas tiendan a enriquecer de estímulos el ambiente ( casa o escuela, no importa) en el que crece el niño.” En definitiva, el llibre és una col·lecció de tècniques senzilles d’invenció en les quals se’ns parla de formes d’inventar històries per a xiquets i d’ajudar a aquests últims a inventar per ells mateixos.

Aquest llibre em sembla un llibre molt recomanable i útil per a tots els públics però sobretot per a la gent que, posteriorment, va a dedicar-se a l’educació.

Un dels capítols que més m’ha agradat ha sigut “el binomi fantàstic”. Aquest és el principal mètode d’estimulació de la imaginació que proposa l’autor. Aquest mètode consisteix en enfrontar dos paraules extranyes entre sí- El binomi de paraules així creat obliga a l’ús de la fantasia per a posar-les en relació. Cal dir que resulta molt important que les paraules siguen bastant llunyanes una de l’altra. Per exemple, tal i com diu Rodari, “cavall-gos”, no és un verdader bonimi fantàstic, però sí ho és, per exemple, “gos-armari”. Aquesta parella de paraules no convida al moment a imaginar relació entre elles. El fet de que siguen paraules suficientment extranyes entre sí, obliga a realitzar un esforç (utilitzar la fantasia) perquè la relació entre un gos i un armari no és òbvia.  Rodari diu que “La función creadora de la imaginación es esencial tanto para los descubrimientos científicos como para el surgimiento de la obra de arte.” Açò vol dir que, siga com siga, la imaginació és necessària en tots els àmbits. Podem dir doncs, que el binomi fantàstic és el mètode creatiu per excel·lència.

Altre capítol que m’ha semblat molt curiós i interessant ha sigut el capítol “contes <<tabú>>”. Rodari diu en ell: “ anomenaré <<tabú>> una mena de contes que personalment jo trobe que convé que s’expliquen als nens, però davant els quals n’hi ha molts que arrufen el nas. Representen un intent de conversar amb el nen de temes que l’interessen íntimament, però que l’educació tradicional relega generalment entre les coses que <<no està bé de parlar-ne>>”. Segons ell, aquests temes tatxats no deurien de ser-ho. Són temes que s’han de tractar tant a casa com en l’escola com el que són: temes naturals, normals i quotidians. 

Recerca d'un llibre infantil

PRÀCTICA 2: COM TREBALLAR LA NARRATIVA EN L'EDUCACIÓ PRIMARIA

Es podria dir, que la narrativa és el gènere de la història, be escrita en vers be en prosa, amb un narrador en un context. És prou global perquè avarca gran quantitat de continguts, i hem de decidir quina es la millor manera de treballar açò.

à1er CICLE: el millor es aquesta etapa  seria practicar de manera simple les lletres, i  fer forta la base en la qual es van a assentar els conceptes aniran assolint. Una possible activitat podria ser jugar amb el recurs de “Binomi Fantàstic” amb la fi de anar construint capítols una sèrie de capítols setmanals, del que acabaria sent un llibre diari de cada trimestre. Es fa seure als xiquets en rogle, i se’ls fa iniciar una història. Cada capítol haurà de ser breu, així el mestre pren nota del fil de la història, i al finalitzar la setmana,  la mestra fa un repàs de la història i ho fica per escrit a la pissarra o en unes fotocòpies, i fa que cada xiquet porte el seu propi llibre en el que haurà d’anotar la història setmanal. Al·ludim així al seu interès ja que construeixen ells tot el compte, i propiciem l’escriptura i la interrelació de conceptes ja que els xiquets els associaren al escriure el que recorden del que van dir, i ho comparen amb la fitxa final setmanal. El mestre te marge per introduir transversalment perquè pot ser ell qui done una part del binomi.

à2on CICLE: és bon moment per a passar a redaccions una mica més elaborades. Començarem demanant que redacten redaccions en les que critiquen, setmana sí setmana no, els que ells vuiguen, i el que el mestre mane. Es farà especial èmfasi en la ironia, i es pot fer un concurs molt controlat de  vore qui fa la crítica més subtil, o vore qui es pot clavar més amb alguna cosa sent “políticament correctes”, aprofitant l’especial interès dels xiquets per aprendre a insultar a eixes edats, i donant-li una alternativa més educada. Setmanalment podran fer-se debats amb els quals es treballaria l’argumentació.

à3er CICLE: en aquesta etapa i donades les TIC, podem crear un blog de classe, el qual podem dividir en diferents seccions, una de històries, altra de novetats de classe, de noticies globals, i articles d’opinió de llibres que ja s’hagen llegit, com a recomanació per a la resta de companys i cursos. Les seccions anirien rotant de manera quinzenal, i també hi hauria una versió no digital per a que coneguen les diferències entre la web i el paper.

El pla lector

INTRODUCCIÓ, MECANISMES PER A LA DETERMINACIÓ DE NECESSITATS I PER A L'AVALUACIÓ DEL PLA

. 

El centre a què destinem el Pla Lector és el CP Pare Català. El centre està enquadrat en el barri de Benimaclet de la ciutat de València, un barri tradicionalment de classe treballadora i d’horta, actualment amb domini de la classe mitjana i amb molta presència juvenil donada la seua proximitat a les universitats. L’alumnat que nodrix l’escola, és bàsicament fill de família valenciana, de funcionaris i treballadors malgrat que també trobem una presència important de famílies immigrants, la seua majoria d’origen llatinoamericà. Com a conseqüència, l’ús del valencià és majoritari per part dels pares i xiquets de l’escola, fet que facilita les lectures en la llengua vernacla. Tots aquests condicionants fan del CP Pare Català un centre idoni per treballar el pla lector, amb el suport dels pares es podran fer tertúlies participatives i no trobem grans conflictes socials primordials que resoldre.

Amb aquestes condicions, els objectius centrals del Pla Lector  són els següents:

–Fomentar en l’alumnat l’interès per la lectura i desenrotllar l’hàbit lector.

Per la forma que adquirixen les noves pedagogies, que ens marquen l’horitzó cap on devem dirigir les nostres pràctiques, hem de concebre el llibre com un punt de partida de l’alumne. I si fem un pla lector, l’hem d’entendre  com un punt de partida també cap a altres lectures que l’alumne es decidirà a fer de manera individual, i és aqueix interès el que es deu propiciar. Per això mateix l’objectiu central del nostre pla lector és desenvolupar l’hàbit lector. Allunyar-se de l’academicisme, de l’examen, és una bona manera per procurar una bona relació entre alumne i literatura, l’hàbit lector en última instància.

–Promoure la col·laboració i participació de les famílies i altres membres de la comunitat educativa de l’entorn en les activitats derivades dels plans de foment de la lectura.

La manera de fer avançar més efectiva i inclusiva, segons les perspectives sociològiques, és de manera conjunta, amb la col·laboració de la comunitat educativa, allò que anomenem comunitats d’aprenentatge. Enriquir l’escola de manera que es done cabuda a la multiplicitat d’alumnes minimitzant el fracàs escolar ha de ser un objectiu primordial de tot centre. Fer participar els pares en les tertúlies literàries és un manera de provocar aquest enriquiment, així com visitar la biblioteca del barri.

–Fomentar en l’alumnat una actitud reflexiva i crítica per mitjà del tractament de la informació.

Cal prendre consciència de que viure en la societat de la informació te conseqüències perilloses per a l’individu. És necessari una formació crítica, que dote l’alumne de ferramentes per defensar-se de la immensitat d’informació que rep diàriament per totes bandes. Comentar la premsa diària i reflexionar de manera conjunta amb debats a classe pot ser una forma per generar opinió crítica, així com les tertúlies literàries posen de manifest la diversitat d’opinió.

–Contribuir al desenrotllament de la competència lingüística en l’alumnat.

Per últim, concebre que la competència lingüística és una facultat transversal i que aquesta facilita la acció crítica, ens obliga a treballar per millorar-la en els nostres alumnes. En aquest cas, és més complicat de desenvolupar, no obstant, la redacció de temes d’interès a assignatures extralingüístiques, com coneixement del medi o socials, fantasiar en temes com les piràmides d’Egipte és una bona manera de fomentar la competència lingüística.

                

Per tal de fer més efectiu el nostre Pla Lector, farem un desenvolupament diferent i centrarem l’atenció en segons quin gènere en funció del cicle en que el pla es concrete.

                

En quant a gèneres, en el primer cicle s’aprofundirà en el teatre, que permet l’alumne interactuar de manera directa en el fet literari, formar-ne part. D’aquesta manera es representarà una obra de teatre senzilla on els alumnes puguen participar. En el segon cicle es tractarà més detingudament l’assaig, com una manera de transcendir de la narrativa plana que normalment s’ha tractat a eixa edat. En l’últim cicle pararem atenció a la poesia, gènere que supera els límits planers que acostuma a presentar la narrativa juvenil i que, a més modifica la seua estructura textual. A més aquestes pràctiques a nivell de cicle han de transcendir el mateix cicle. Per exemple, en un recital de poesia per a tota l’escola en tercer cicle o una representació teatral en primer.

                

Els mecanismes per avaluar l’efecte que ha generat el pla lector en l’alumnat són complicats si no impossibles de mesurar. En conseqüència es troba la millor solució en analitzar les activitats establertes per a cada trimestre en una reunió a final del trimestre. En la reunió es tractarà s’avaluarà l’efecte del pla lector, si les activitat s’han desenvolupat correctament, ajustant-se als objectius establerts; s’avaluarà a nivell de centre i a nivell de cicles; es proposaran modificacions en base a l’avaluació del claustre així com també s’atendrà a les demandes dels alumnes, concretades a les reunions de delegats.

Francesc Cantarero Gilabert

ACTIVITATS PER AL PRIMER CICLE

Tal i com s’ha fet referència anteriorment, en el CP Pare Català el primer cicle aprofundirà més en el teatre i d’aquesta manera es permetrà que l’alumne interactue de manera directa en el fet literari, tot formant-ne part.

En primer lloc, aclarir les diferents definicions de teatre i joc dramàtic. El teatre es considera com una representació en la qual tan sols interessa el resultat final, el text; els personatges són escollits pel professor i únicament es pot actuar en un escenari. En canvi, el joc dramàtic es considera de manera diferent, molt més versàtil en quant a espais, ja que es pot fer en l’aula, en el pati, en el poliesportiu...Els personatges i el text els plantegen entre el professor i els alumnes i el que interessa és el procés i no el resultat final. En aquest cas, al parlar de Primària i, amb més motiu primer cicle, el joc dramàtic resulta més productiu, donat que en la edat en la qual ens trobem tenim que donar prioritat al com es fa i no al resultat final.

El que es pretén aconseguir, entre altres coses, amb totes les activitats realitzades al voltant del joc dramàtic és, en general, analitzar com la dramatització és un recurs que ajuda en diversos aspectes a l’alumne i fomentar l’educació en valors.

Durant el curs, tots els alumnes del primer cicle dedicaran una hora i mitja setmanal a lectures relacionades amb el teatre i portades al camp del joc dramàtic. En cada una d’aquestes sessions primer es portarà a terme una activitat en la qual els alumnes han de fer referència a vivències passades que hagen tingut a veure amb aquest context o coses que sàpiguen sobre el teatre (treballar de manera intensiva). La idea d’aquest activitat prèvia és que cada vegada que realitzen aquesta sessió , puguen aportar més informació i completar la dels companys. Acte seguit, es trien una sèrie d’obres teatrals (adaptades a l’edat en la qual ens situem) i els alumnes les hauran de llegir primer de forma individual i després  col·lectiva. També hauran de comentar-les i analitzar-les amb la resta de companys. Finalment, faran grups i triaran les obres que més els han agradat i intentaran representar-les davant de la resta de classe (treballar de forma extensiva). Aquests sessions es faran alguns dies a l’aula i altres a la biblioteca per a que els alumnes entren en contacte amb un dels ambients més idonis per a la lectura. També mencionar que, en alguns d’aquests dies, es canviarà un poc la temàtica de la sessió per tal de no avorrir i no fer rutinària la classe i s’incorporarà algun joc que està relacionat amb l’expressió corporal o les improvisacions (elements importants en el teatre). En aquest cas, aquestes activitats seran evaluades pels alumnes. S’asseuran tots en forma de cercle i, de forma oral, comentaran entre tots les activitats proposades i el que s’ha après. El mestre en aquest cas, tal i com s’ha nombrat anteriorment, donarà més importància al procés (aprendre teatre) que al resultat (la petita representació teatral que fan).

La sessió setmanal mencionada anteriorment es realitzarà per classes, és a dir, la sessió variarà depenent de l’aula. Després, cada dos setmanes, es reuniran tots els alumnes  del cicle sencer al pati i es transmetran uns als altres els coneixements que van assolint i adquirint (sobretot els del segon curs als del primer). Dintre de l’escola finalment, es realitzarà un dia a l’any “el dia de la lectura” en el qual, tots els alumnes (per cicles) hauran de representar una obra teatral senzilla (primer cicle amb el teatre), llegiran algun assaig elegit (segon cicle amb l’assaig) i inventaran i escriuran poemes per mostrar-los a la resta de l’escola (tercer cicle amb la poesia).

En últim lloc, tenim una sèrie d’activitats realitzades fora de l’escola. Cada mes, els alumnes del primer cicle acudiran a un centre de València en el qual es realitzen una sèrie d’activitats per fomentar la lectura d’obres teatrals i obrir els ulls dels més menuts cap a la escenificació i la pèrdua de la vergonya. Aquesta eixida es portarà a terme una vegada al mes i, una a l’any hi acudiran al teatre Olympia i disfrutaran d’una obra teatral adaptada per a la seua edat. Els alumnes sempre ixen pensant en que el teatre és un món fantàstic i del qual, es pot traure molt de profit com a lector. L’entrada al teatre compta amb un descompte molt alt per als estudiants per tal de fomentar la cultura teatral des de ben menuts.

L’avaluació de totes aquestes activitats es farà, per una part, de forma oral preguntant als alumnes les sensacions que han experimentat, i per l’altra, durant les sessions el mestre prendrà notes de tot allò que ell observe per després corregir-ho i ajudar a millorar als alumnes. Per últim, dir que la retroalimentació també és molt important ja que farà arribar als alumnes les impressions positives del docent. D’aquesta manera farem que la confiança entre el professor i l’alumne augmente. Aquest recurs passa a ser un mediador entre el docent i l’alumne, ja que ens permet informar a ambdós sobre el nivell d’èxits aconseguits fins aquell moment. Per lo tant, dir que la retroalimentació serà un element fonamental en l’educació, ja que proporciona informació a l’alumne per ajudar-lo a repetir comportaments adequats o eliminar els incorrectes i arribar a aconseguir uns resultats premeditats.

Carme Vilaplana Bas

ACTIVITATS PER AL SEGON CICLE

 El segon cicle (tercer i quart de primària) se centraran a treballar el gènere dramàtic, el teatre. Com bé hem comentat en la introducció el projecte final d'este cicle serà representar una obra de teatre on s'observe la part pràctica de l'assignatura i on els xiquets i xiquets plasmen els seus aprenentatges teòrics. Així es comprovarà si l'aprenentatge ha sigut òptim i el cos docent s'assegurarà de que els xiquets hagen comprés el verdader significat de la importància del teatre.

  A continuació, trobarem una sèrie d'activitats que els xiquets duran a terme abans d'aconseguir el projecte final (el teatre) . Estes activitats són bàsiques perquè els xiquets i xiquetes desenrotllen de forma progressiva les seues capacitats literàries i mesuraran el procés progressiu d'aprenentatge de l’alumnat:

1. La primera activitat serà la que l'alumnat realitzarà abans de la lectura i transcorrerà en la biblioteca del centre: esta activitat tindrà relació amb el camp de la investigació. Els alumnes sense tindre cap noció sobre el gènere dramàtic hauran d'indagar en la biblioteca en la busca de dos obres teatrals i argumentar per què les han triat i quin és l'aspecte que més els ha cridat l'atenció. Esta és una bona forma d'iniciar l'aprenentatge, a més fomenta l'autonomia personal.

2. La segona activitat transcorrerà en l'aula i tindrà relació amb l'aprenentatge de l'alumnat durant la lectura de l'obra: esta activitat es basarà en que una vegada triades les obres de teatre i argumentat el per què és una bona elecció. Els xiquets i les xiquetes interpretaran les obres per a la resta de la classe sense que el mestre els ordene cap pauta que s'ha de seguir.

3. La tercera activitat també transcorrerà en l'aula i tindrà relació amb l'aprenentatge de l'alumnat després de la lectura. Després de representar l'obra teatral i realitzar una lectura exhaustiva d'esta, el professor els donarà una explicació de les característiques bàsiques del gènere dramàtic i estos hauran d'assenyalar (en grups) estes característiques en l'obra que han triat.

4. La quarta activitat serà una recurrent que els alumnes i alumnes realitzaran cada setmana. Esta tindrà relació amb el procés d'aprenentatge del gènere teatral. Esta activitat es realitzarà a l'aire lliure i els alumnes i alumnes haurà de portar cada setmana una sèrie d'idees per a crear una obra de teatre. Quan ja tinguen la idea principal pensar en el desenrotllament i guió de l'obra i després en els personatges, i així sucesivamente..

5. La quinta activitat serà única en el curs i es durà a terme fora de l'aula: L'escola contractarà a una companyia d'actors i visitaran l'escola per a ensenyar a l'alumnat una sèrie de competències bàsiques per a aprendre a representar. El positiu d'esta activitat és que treballaran aspectes d'expressió corporal, amb la qual cosa, es pot afirmar que a banda de conéixer assignatures com a llengua o art també treballaran educació física, ja que és fonamental trobar l'equilibri entre ment i cos.

6. La sexta activitat es realitzarà fora de l'escola i en un dia concret, servirà perquè l'alumnat analitze la part pràctica de l'aprenentatge: els xiquets i les xiquetes visitaran un teatre i tindran l'oportunitat de veure una obra de teatre.

7. La sèptima activitat tindrà relació de fer una activitat fora de l'escola i de forma recurrent, totes les setmanes: Els xiquets i les xiquetes tindran totes les setmanes una activitat extra escolar que es realitzarà en el taller de teatre del barri.

Tots els plans de lectura presenten uns objectius didàctics que s'han de treballar per a portar a la pràctica el desenrotllament de la lectura en l'alumnat: 

  El primer objectiu serà l'ús de diferents fonts d'informació i usar diferents fonts comunicatives per al desenrotllament de la competència lectora. Els xiquets i xiquetes hauran d'indagar de forma individual sobre el tema en qüestió. 

  El segon objectiu, i de fet, el més important perquè sinó no es pot dur a terme l'aprenentatge lector és la necessitat que els professors i professores reben una bona educació pel que fa a fonts comunicatives (o d'informació) i a competències lectores. El professor és el guia de l'aprenentatge, si ell no té uns bons coneixements sobre l'activitat, mai es podrà realitzar un bon desenrotllament lector en l'alumnat. (importància de la figura del docent) . 

  El tercer objectiu és que existisca una implicació de tota la comunitat educativa comunitat educativa, en les comunitats d'aprenentatge hi ha una cooperació entre l'alumnat, professorat, treballadors del centre i famílies. Este fet facileta molt les coses, ja que si es treballa en equip serà més senzill assolir els objectius proposats. Si tota la comunitat educativa coneix la necessitat de dur a terme un bon pla lector en l'aula, serà mes senzill perquè existirà una major participació.

El quart objectiu és que existisca un ambient de lectura en tot el centre. Este ambient es pot observar en l'aula amb la implicació de l'alumnat i porfesorado, però també es pot observar en la resta del centre. L'existència d'una biblioteca facilitarà les coses, materials de decoració relacionats amb la lectura també seran una bona via per al desenrotllament de les competències lectores o per exemple, la creació d'una marató literària, gincana literària o festival literari. Si es creguen tradicions d'este estil al final existirà una normalització de la lectura en el centre i serà un tret més del dia a dia de l'escola.

Irene Candela Martin

         ACTIVITATS PER AL TERCER CICLE 

 -ACTIVITAT D’AULA O BIBLIOTECA

Primerament, el mestre hauria de preparar la biblioteca de la següent manera: taparia amb cartolina les indicacions dels estants. Una volta fet açò, explicaria a la classe que van a treballar amb poesia, però abans han de trobar-la a la biblioteca, explorant aquesta. Així, es lliuraria a l’alumnat per a que investiguen, de pas que poden recordar algun autor anteriorment conegut i discriminar i reconèixer els diferents gèneres. Així, al final han de dur tot el que puguen de poesia, i entre tots seleccionaran 3 poetes diferents, un castellà, altres valencià i per últim un angles (seria convenient tindre un llistat preparat en cas de no arribar a un consens). Finalment, es deixarà la biblioteca en les condicions en que es trobava abans de la pròpia manipulació del mestre.

-ABANS LA LECTURA

            Cada dia, un alumne haurà de buscar pel seu compte un poema amb autor, amb la breu recerca s’incitarà a la participació i ajuda (no massa exigent, però sempre apropadora, busca ser més entreteniment que deure) dels pares als fills. Així, abans de començar la lectura de l’autor estipulat el primer dia, el responsable del dia en qüestió llegirà en veu alta el fruït de la seua recerca. És important que el responsable en qüestió el porte en format escrit, amb el nom de l’autor i l’època a la qual pertany.

-DURANT LA LECTURA

            Ací serà el mestre qui porte la veu cantant. Marcarà els temps de lectura, les pauses, les característiques del poema, els significats implícits, la relectura d’aquest si és necessari, o si s’escollix un front a un altre. Farà que la classe “taste” cada vers, trasmitint passió des de dins seu, per ampliar el lèxic, treballar l’educació emocional i treballar com alliberar i entendre els sentiments.

 -DESPRÉS DE LA LECTURA

         Tornaran a llegir el poema inicial del dia, aquesta volta aplicant les pautes i indicacions que va donant el mestre a mesura que avança la lectura i les noves situacions a classe, i  analitzant de manera individual el poema, per a després posar en comú les coses que puga transmetre. Aquestes reflexions finals es posaran per escrit.

-FORA DE L’AULA, ACTIVITAT RECURRENT, PERIÒDICA

         Cada dues setmanes o 6 poemes buscats pels alumnes (d’aquestos que han de recitar abans de la lectura habitual), els xiquets que hagen estat encarregats de les recerques en el període previ, aniran rotant per les diferents classes i cursos recitant el poema buscat per ells, així com els sentiments i emocions anomenades per la classe, anteriorment preparades. 

-FORA DE L’AULA, ACTIVITAT EXCLUSIVA I CONCRETA, ÚNICA EN EL CURS

            En l’etapa final del curs, es tornaran a repassar en les últimes classes els poemes buscats pels alumnes, amb les seues corresponents anotacions. Ara, l’objectiu és fer un eix cronològic, ordenant els autors buscats per anys i moviments culturals d’una manera lineal, afegint els estudiats a classe i completat espais temporals importants si es dona el cas d’haver-hi un salt temporal massa transcendent com per a ignorar-lo. Serà el mestre qui haurà de controlar les dades i la correspondència entre dates i personatges. A més, seria prou convenient afegir una breu biografia i llistat de la resta d’obres importants de cada un dels autors. Així, quan tota la informació estiga recollida, revisada i ordenada, els xiquets la posaran en un mural de paper continu dibuixat i decorat per ells, i aquest serà penjat en un lloc representatiu i suficientment gran com per a poder lluir-lo i poder ensenyar-lo a tot l’entorn escolar, pares, i inclòs el veïnat si es penja a la part de terrat cap al pati.

-FORA DE L’ESCOLA, ACTIVITAT RECURRENT, PERIÒDICA

            Podrien realitzar-se gymcanes pel barri de manera mensual, per a que rastregen els llocs més característics del poble i acaben completant una o diverses obres d’un des autors estudiats a classe.

-FORA DE L’ESCOLA, ACTIVITAT ÚNICA

Donada l’alta participació del barri en quan moviments cultuals i artístics es tracta, podria organitzar-se una jornada tema de la poesia. Consistiria en organitzar un concurs, per a la qual cosa hi hauria que demanar ajuda a la associació dels joves de Benimaclet, al grup Scout Xaloc i demanar patrocini als negocis locals com el Terra, a Murta i els teatres. Tots els xiquets del barri tindrien dret a participar-hi, no només els del centre.  Aniria regulat per el que serien els cicles, fins arribar als 17 anys. Podria fer-se de manera simultània, amb diferents jutjats, o amb un sol si comptarem amb un escenari (be llogat per algun negoci, be muntat) fer un recital continu tot el dia, des de pel matí. També el públic tindria dret a vot.

            La idea seria que cada participant hauria d’escriure dos poemes, un com ell vuiga, i l’altre, l’hauria de fer a l’estil de l‘època que li tocara per sorteig, be al centre, o be als negocis patrocinadors. La idea es que cada un d’aquest llocs tinguera una urna amb les diferents èpoques i que qui vuiguera participa hauria de firmar presentant una autorització prèvia dels pares ficant l’edat, el centre i l’estil que li tocara en el mateix moment davant la supervisió del responsable del llistat i local (o del mateix centre) en eixe mateix moment. L’últim dia seria almenys una setmana abans del concurs per a poder organitzar-se en funció d’eficiència d’espai, horaris, participants i mitjans disponibles, amb les corresponents instancies i permisos en ordre. Paral·lelament, també hi haurà opció a inscriure’s a una “batalla de galls” que tindria lloc en acabar el recital, d’edat lliure, però presentant autorització igualment si eres menor. En cas de no haver-hi prou participants, es faria una exhibició i prou.

Com és un event de llarga durada, els locals patrocinadors podrien fer-se càrrec d’oferir menús per picotejar, dinar i menjar, o fent una barra comuna per a repartir de manera igual els beneficis, o inclòs per a donar un premi econòmic junt a un poemari per als guanyadors, la qual cosa podria fer que prou gent s’animara a participar.

Sergio Valera Marqués

PRÀCTICA 2: GÉNERE DRAMÀTIC

  Com bé vam exposar en el glossari, el gènere dramàtic és quan es conta una història directament, sense narrador i l'argument es desenrotlla a través dels diàlegs dels personatges. Cal tindre en compte que les obres teatrals estan escrites per a ser representades en un escenari, davant d'un gran nombre de persones (caràcter públic) . Trobem com a subgèneres la tragèdia, la comèdia, la tragicomèdia, el sainet, la farsa, l'acte sacramental i com a subgèneres musicals l'òpera i la sarsuela. D'altra banda, cal tindre en compte que el teatre és un gènere idoni per a treballar la literatura en l'aula, perquè implica mobilitat i portar a la pràctica el text escrit. El teatre és una forma òptima d'aprenentatge sobretot per als xiquets i les xiquetes de l'últim cicle de primària (cinquè i sisè de primària) , perquè tenen una major capacitat de comprensió, un millor desenvolupament de la competència lectora, i a més, una gran capacitat de memorització (per als diàlegs dels personatges) . Dins dels subgèneres dramàtics els que es poden treballar en l'aula amb major facilitat són el drama, la comèdia i la tragicomèdia perquè són més senzills (associen comèdia amb felicitat i tragèdia amb tristesa) . Els xiquets i xiquetes solen adaptar-se millor ja que per mitjà del teatre també reben una educació emocional, i per a ells és més assequible representar una obra sabent el tipus d'emocions que requerix.

  D'altra banda, és important destacar la utilitat didàctica del gènere teatral, és a dir, els beneficis de treballar el teatre en l'aula (com ajuda al desenvolupament del xiquet, en quins aspectes etc...) :" 1. Permet una formació integral de l'alumnat, ajuda a què els xiquets i les xiquetes puguen treballar tot tipus d'aspectes en l'escola (artístics, físics, psicològics, intel·lectuals etc..) . L'alumnat per mitjà de la pràctica teatral està aprenent a desenrotllar altres qualitats que dins de l'escola tradicional, on no hi ha participació de l'alumnat, no treballaria. 2. Si ho analitzem des de l'aspecte psicològic, fomenta la confiança en un mateix i per tant, l'autoestima. Si el xiquet aprén a autogestionar-se i observa que pot fer les coses només, el dia de demà serà una persona independent. A més, en el camp emocional aprenen a empatitzar amb els altres perquè han d'adquirir diferents rols en cada obra. 3. Treballen l'expressió corporal. Esta idea també és important perquè aprenen a conéixer el seu cos i la seua ment des de jóvens ja que ambdós estan correlacionats. Quan els xiquets es convertisquen en adults tindran una major facilitat per a regular les seues emocions (com els músics o esportistes) . 4. Ajuda al desenrotllament locomotor (sobretot als xiquets dels primers cicles de primària) i al desenrotllament del pensament simbòlic. 

   La idea és que cada curs estructure d'una forma determinada l'aprenentatge del gènere dramàtic. La forma de fer-ho es desenvoluparà entorn del projecte final, que serà la representació d'una obra de teatre. Tots els cursos de primària participaran en esta obra i cada un tindrà un paper específic depenent del que hagen treballat en classe.

  Cal afegir que tots els cursos rebran una explicació teòrica sobre el gènere dramàtic i els subgèneres de què s'està format. L'estructura de les activitats serà la següent: 

   En primer lloc, els cursos de tercer i quart seran els encarregats de treballar el camp de la creativitat. Ho faran per mitjà d'una pluja d'idees (en el cas de quart) , pensaran i debatran quin subgènere volen usar, la temàtica de l'obra, l'estructura i el títol d'esta. Els de pensaran els personatges de l'obra, . D'altra banda, quint i sext s'encarregaran de la producció, d'escriure l'obra de teatre. Junts, hauran de redactar els diàlegs o monòlegs tenint en compte les idees inicials plantejades pels seus companys de cursos inferiors (treballaran la creativitat, capacitat escrita, lògica i de síntesi). Finalment, els alumnes de primer i segon seran els encarregats de representar l'obra teatral. Ací, treballaran la competència lectora, la capacitat escrita, la capacitat de memorització i la capacitat d'expressió corporal.

Com treballar els gèneres que combinen paraula i imatge en l’Educació Primària

El gènere en qüestió és, segurament, el més verge de tots, el que menys s’ha trepitjat i trastejat. És així fins al punt que molts no el consideren un gènere com a tal sino un suport diferent per expressar literatura. La definició es senzilla: es aquell fet literari on imatge i text tenen un pes similar. Trobem com a subgèneres el còmic, majoritàriament, i d’altres com l’àlbum il·lustrat. Per altra banda, és també un dels que més contempla l’alumne de primària com al lector model, és a dir, un dels gèneres amb major dedicació a la literatura juvenil. Altrament, aquest fet té una explicació senzilla. La concreció del gènere és per definició atractiu per al jove o infant que busca  –o almenys para atenció– a estímuls més immediats. Una primera lectura d’una imatge és més ràpida que una altra escrita. Simplement perquè la globalitat de l’obra, es capta en a penes uns segons mentre que cap narració, per breu que siga i amb comptades excepcions, es pot copsar tan breument. També les vinyetes (com al cas del còmic) son senzilles i no abunden les segones lectures ni complexitats més enllà de la primera significació relativa a la trama. Açò, juntament amb els texts marcadament breus, propícia un moviment i una immediatesa que agrada en edats joves.

                El fet que siga una espècie amb aquestes característiques lúdiques ens permet, a l’hora de treballar-lo, una predisposició millor per part de l’alumnat. A més, que combine imatge i text, així com que els fets s’hi succeisquen amb relativa rapidesa, fa del gènere possiblement l’òptim per treballar-se en primària. Perquè té moltes vessants i això el fa plàstic, de manera que l’alumne pot encarar-lo o aprofitar-ne la part que més li interesse i suposa també que tota l’aula en traurà rèdit.

                La qualitat artística, on podríem inserir qualsevol concreció literària, podria dividir-se en una fase d’absorció (en què hom és submergeix en el gènere artístic que s’escaiga, en jutja –de manera més o menys conscient–, i construeix significacions pròpies) i una creativa (on partint de l’anterior s’aplica la significació adquirida en la fase prèvia a la matèria sensible en millors o pitjors resultats). D’aquesta manera, dividirem les dues activitats atenent a les fases descrites a fi de reproduir el procés natural. Primerament es seleccionarà un llibre que pertanya al gènere, en primer cicle un àlbum il·lustrat i en segon i tercer un còmic. Es procedirà a la lectura (pot fer-se’n part a classe) acompanyada d’una tertúlia literària on el mestre ha d’intentar conduir la mateixa per les característiques pròpies del gènere (relació entre text i il·lustració, tractar d’aprofundir en la lectura de la imatge, aprofundir en caràcter del personatge, etc). Posteriorment, per grups en els dos primers cicles i individual al tercer, es passarà a la fase creativa on s’hi haurà d’inventar una obra homòloga a la treballada a classe. Si es considera adient (el qual dependrà de com hagen funcionat les activitats, el cicle, la naturalesa dels alumnes i l’aula i un llarg etcètera) pot prestar-se un ajut en el fil argumental, donant-hi opcions de personatges, lloc on es desenvolupen els fets..., però tractant de no tancar la història.

                Cal apuntar finalment la importància de treballar el gènere. En la societat actual la imatge te una gran importància. Els anuncis no són altra cosa que un contingut audiovisual amb una intenció controvertida al darrera. Prendre consciència, saber llegir les imatges amb els missatges que acompanyes pren molta importància a la societat de la informació.

El lleó del Benicadell

Anaven de camí, i eren dos rucs que pujaven carregats de taronges, venint de les terres baixes, d’horta, cap a les terres altes del  secà, on no es cullen, de taronges, i per això les paguen més. I l’amo els feia anar amb les sàries a caramull, pujant costeres, per dins de barrancs i fent-los patir.

–Ja no puc més –li diu un a l’altre, i aquell altre no repon.

I torna:

–Creu-t’ho que ja en tinc prou.

–I què vols fer?

–Vull ser lliure.

–I com, sent un burro?

–Ara t’ho diré,com–. Obri les potes i es deixa caure panxa a terra.

L’amo, que veu el ruc estés enmig del camí, ve cap a ell amb el garrot i li aventa. El ruc no s’alça per això ni que el bastonegen sense parar,  gira el coll, trau la llengua i no mou ja ni un pèl. Li plouen les garrotades per tot el cos, però ja no les sent, estamordit dels primers colps fins que a l’amo se li cansa el braç i, finalment, el creu mort i es convenç que ja no s’hi pot fer res: només llevar-li la sària i carregar-la damunt l’altre ruc.

–Ja veus: la llibertat –diu l’altre tremolant, i la por li dóna forces per continuar amb la doble càrrega, obedient, deixant-se dur, sempre camí avant.

El fals mort obri un ull i veu allunyar-se l’home i el company.

–S’ho ha cregut –pensa, i vol riure, però tot li fa mal .

S’alça el pobre roquet sobre les potes, trontollant; es troba sol i ferit i veu davant ell una muntanya altíssima, que es diu Benicadell, i dalt de tot albira una cova. “En aquella cova –pensa– tindré cau, i seré un animal salvatge i temible”, i comença a caminar coixim-coixam, i ací m’alce i ací caic, va pujar l’aiguavessant i va fer cap a la cova. Allí dins a la fosca es va reposar, alegre i dolorit, bona estona, pensant com seria la nova vida en llibertat, fins que una remor de passes, fora, li va tallar els pensaments.

El cap enorme d’un lleó espantós va guaitar dins la cova.

El lleó esforçava els ulls amb una mirada feréstega, enlluernat, no podia veure clarament que era allò que sorollava en la foscor de la cova, i només era un pobre ruc baldat de colps i de fatiga, però el lleó no ho podia saber.

–Qui deus ser tu –va fer el lleó amb una veu de trons–, que entres dins ma casa? No puc creure que ningú puga ser tan atrevit. Ix, doncs, i matem-nos l’un a l’altre.

–No cal, que et mataria jo  a tu –va respondre el ruc, que aquell dia havia perdut la poca vergonya que tenia.

–I com em mataràs?, si jo sóc el lleó i els lleons som els animals més forts del món.

–Perquè sóc l’únic animal que trau foc de les pedres.

– Foc de les pedres?

I el ruc va començar a esmolar-se les ferradures contra les parets de la cova, i en feia saltar espurnes que, en la foscor, semblaven una pluja de foc. El lleó va quedar meravellat de veure això.

–Ho sabries fer tu?, traure foc de les pedres? Mira que és fàcil.

I davant els ulls del lleó feia petar les potes per les pedres, seguit seguit, i saltava sempre un altre raig de espurnes.

El lleó diu:

–Deixa’m-ho provar.

Comença el lleó a arrapar una pedra grossa i llisa, i s’esmussa horrorosament les urpes.

–De foc no n’has fet gens –observa el ruc–, però ja fa olor de socarrat. Potser amb una mica de paciència...

I el lleó hi torna, i arrapa la pedra amb cor i fetge, sense parar.

–Ja és desgràcia –es lamenta el ruquet–. Ara que traus fum, t’has quedat sense ungles. Potser amb una mica de pràctica.

El lleó es retira de la pedra decebut, es mira les potes de davant i comprova que les urpes se li han trencat fins a l’arrel. Intenta recolzar-s’hi , però, en tocar terra es retira i se les bufa d’una en una per esborrar la cuentor que li ha quedat. S’asseu, badalla, mira distretament amunt i avall, a dreta i a esquerra, assota la pols amb la cua, tus, s’ho pensa i fa:

–Però jo et guanye en altres coses.

–Quines coses?–diu el ruc.

–Com ara... a caçar –diu el lleó.

–També en això et guanye jo.

I es van desafiar a veure qui era millor caçador:

–Si vols, ens hi juguem la cova –va proposar el ruc–: el que més caça porte, s’hi queda a viure, i no cal que lluitem si no vols.

–D’acord, prenc l’aposta –va dir el lleó.

I van quedar l’endemà a comptar les peces que cadascun hauria cobrat, i saber així qui seria, dels dos, el millor caçador.

EL roquet va veure el lleó baixar la muntanya buscant la cacera. Ell va eixir després de la cova i va fer cap a un prat on creixien les herbes altes i tendres, que feien goig de mirar, i hi va pasturar molt pacíficament una bona estona. Quan es va sentir ben fart va prendre el camí de la font que brollava a la vora, molt abundosa i freda, i en va beure prou.

–Que a gust que vivim –es va dir el roquet– i que bé que ens conreem els animalets salvatges.

La panxa, doncs, se li va fer grossa com un globus de tant com havia menjat i begut, i va tornar al prat, a tombar-se de costat a l’herba, com qui vol prendre el sol un dia que fa bon temps.

Corbs i voltors, que el van veure tan quiet, tot quiet ple macadures per tantes garrotades que havia rebut, si que van creure que aquell roquet era mort i se’l venien a menjar.

De primer li volaven prop, se li acostaven a poc a poc i, finalment, se li aturaven damunt la panxa i obrien i tancaven les ales molt nerviosos, contents, i s’empenyien amb el bec uns pardalots als altres, no sabent per on encetar el berenar o ruc, que els guaitava per un trau d’ull i s’aguantava el riure, de les pessigolles que li feien saltironant-li tots alhora damunt les costelles.

Fins que el ruc, de sobte, fent mitja volta sobre l’esquena, amb les potes en l’aire es va tombar d’altre costat i tots els corbs van anar damunt davall, i els va esclafar amb la panxa.

Això ho va fer tres o quatre vegades aquella vesprada i, abans de pondre’s el sol, havia fet una estesa d’ocellots que omplia mes de mig prat.

L’endemà bon matí pujava el lleó la llarga costera. De la boca penjaven una llebre i una perdiu. Les va deixar caure davant la cova i va dir tot pagat:

–Guaita, cuca o bubota, que no sé quina mena de bèstia pugues ser. Guaita la casa que porte: el mes lleuger animal que corre pels camps, i l’altre, que és dels que saben fugir per l’aire...

–Tens molt de mèrit –va reconèixer el ruc– i t’hi has extremat molt, però jo encara m’hi he afinat més que tu: només he caçat animals que volen alt, i encara dels més grossos, en gran nombre. Mira aquell prat que es fa en aquell repla. Què trobes?

I el lleó es va quedar esbalaït quan va veure l’escampada d’ales i cues, d’urpes i de caps, becs oberts i colls doblegats, que negrejaven damunt el prat, i de plomes que voleiaven en l’aire. El lleó ple d’enveja i de vergonya no va voler complir el pacte i no es va reconèixer vençut:

–Ara sentiràs el meu crit i jo sentiré el teu. Veurem qui fa més por. I el lleó va udolar, com un llop–auuuu!–, encara que semble estrany, però així ho conten els que saben la rondalla.  Encara que fora un lleó, cal creure que el Benicadell no tenia molt de tracte amb els de la seua espècie i devia aprendre a fer crits com els llops, que eren els que sentia més a sovint, llavors que n’hi havia. I quan acaba el llarg udol, el lleó s’aboca decidit a la cova, i s’hi troba davant per davant uns ullets lleganyosos i dues orelles llargues en punxa, plantades com a banyes sobre un cap de carabassa; i tot això no havera estat res si no havera esclafit, alhora, el bram potentíssim d’aquella bèstia de la foscor.

Era un bram breu i repetit, que retronava i es multiplicava en el buit de la montanya, que tot tremolava i s’esmussava com si fora la fi del món.

El lleó, pensant que s’esfondraria tota la serra i les roques l’esclafarien,  o que aquella mala aventura se’l menjaria pel garró, va fugir cova enfora i muntanya avall, tant com li donaven les potes, que era molt.

La raboseta tornava de passar la nit anant pels camps, i va sentir de bon matí el lleó que venia galopant. Va pujar dalt d’una penya per veure’l millor i li va dir:

–Bona correguda de bon matí, tio lleó.

El lleó es va aturar i va veure de lluny la raboseta. Fent un pas tot reposat es va acostar on era ella, i va reconèixer panteixant:

–Vinc fugint d’una feram que m’ha entrat dins del cau.

–Quina forma espantosa –es va meravellar la raboseta– i quina força deu tindre si fa fugir a un animal com tu.

–Fan feredat els seus actes –s’explicava el lleó–, però pitjor té la veu, i es lleig com un dimoni: té les orelles molt llargues; el pel aspre com l’estopa ; els seus peus son redons, de ferro, que trauen foc de les roques; i fa uns crits potents i tristíssims, alena i torna, sense parar: un, dos, tres, quatre, com si tinguera singlot.

–No deus voler dir un burro? –va pensar la raboseta.

–Com vols que siga un burro? –va dir el lleó tot ofès–. Jo sé massa com es un burro, i allò no té forma ni fets d’animal.

 –Ei, si te les orelles llargues, va ferrat de peus i tira guitzes, i brama, què vols que siga?

–No vull saber-ho.

–Anem a veure-ho, que t’han enganyat.

I tant va insistir la raboseta que el lleó finalment hi va consentir:

–...però amb una condició: que no em deixes a soles quan ens trobem la feram, i que fugim sempre junts.

–D’acord –va dir la raboseta.

–No em fie de tu, que et conec prou: m’embolicaràs i tu et quedaràs fora.  Per més assegurança, lliguem-nos les cues.

–Si tant ho vols, fem-ho.

I es van fer un nuc amb les cues, de forma que podien anar còmodament costat per costat, i l’un no podia mai abandonar l’altre, i anaven així caminant fins que van pujar el Benicadell i van ser davant la cova.

El ruquet, que els va veure, va prendre aire, es va esperar i, quan els tenia ben a la vora, des de dins del seu cau va amollar un bram tan sonor com era capaç de fer-lo.

La rabosa que el va sentit, va reconèixer que allò era veu de burro, es va girar a fer el comentari al lleó, volent riure, però ja no se’l va trobar al costat. Tot alhora, va sentir un sotrac a la cua, i va entendre que aquella força invisible que la raptava pel cul, era el lleó, que corria espantat pels brams, i se l’enduia arrossegant costera avall, com un drap. Ella prou que s’arrapava a les pedres i a les botges, però  el lleó la feia volar, redolar i agranar la muntanya amb la panxa.

I així es van allunyar, l’un sempre avant i l’altra sempre a rècules, mentre el ruc, amb brams triomfants, feia retronar la serra, ell orgullós de la seua llibertat i nosaltres contents de veure i de saber que els petits herois també son capaços de grans fetes, com volíem demostrar.

Com treballar la poesia en l'Educació Primària

La poesia prové del gènere líric, és a dir, tal i com em fet referència prèviament en l’apartat de “definicions”, del “Gènere literari al qual pertanyen les obres en què el  poeta expressa els seus sentiments i les seves íntimes conviccions.” (Usuaris-tinet.cat, 2016).

La poesia es caracteritza per poder ser representada en prosa o en vers. Si és en vers, el poema fa ús d’una sèrie de característiques com poden ser les estrofes i el ritme. Aquest tipus de característiques formen part de la mètrica, on els poetes apliquen els seus recursos literaris i estilístics. Els subgèneres que formen part de la poesia són la oda, l’elegia, l’ègloga, la sàtira i la cançó. Dintre d’aquests, tenint en compte que la poesia és un tema que es comença a tractar a l’aula gairebé tard en una edat relativament avançada (degut a la seua dificultat per la ritma i els recursos que s’empren), els subgèneres més idonis per ser utilitzats en l’educació literària en l’etapa de primària són les cançons senzilles i fàcils d’entendre i alguna oda per transmetre algun sentiment profund ja siga d’alegria, de tristesa, ira...

Tal i com diuen una sèrie de poetes en un article de El País, la poesia és “luchar contra el olvido; intensificar la conciencia, buscar más allà de las palabras; encontrarse con la parte más espiritual del ser humano...” (Huerta, 2012). Aquestes aportacions fan referència a la poesia en general. Dintre de l’aula, la poesia contribueix a la diversitat creativa al qüestionar de forma sempre renovada la manera en la que utilitzem les paraules i les coses, les nostres formes de percebre i interpretar la realitat i com a docents, considerem que la poesia és tan important que deu ocupar un lloc important en les aules i té que estar present en el nostre treball educatiu. A més, des de sempre s’ha vist la poesia com una ferramenta, com un recurs que ens ajuda per a motivar als alumnes davant una temàtica concreta. Per exemple: tractar poesies que tenen que veure amb els mitjans de transport quan els estem tractant en l’aula. També cal dir que, gràcies als poemes, aquests ens permeten apropar-nos a l’entorn a través dels versos més bàsics en els primers anys d’escolarització, ens donarà peu a educar la sensibilitat i el gust estètic dels alumnes, enriqueix la capacitat de l’ús del llenguatge i també permet imaginar realitats diferents d’aquelles a les que estan acostumats a viure i plasmar el nostre interior en paraules en la mesura en que deixa expressar als xiquets els seus sentiments, les seues emocions o les seues vivències.

Normalment, en una classe de Literatura, les activitats relacionades bàsicament amb donar informació, són les que predominen encara hui en dia en l’aula. Davant aquestes, es deuria donar prioritat a les activitats relacionades realment amb la formació literària per facilitar als alumnes la comprensió de les característiques peculiars de la comunicació literària i per despertar en ells el gust per la lectura. Aquest tipus d’activitats, a diferència de les més tradicional, busquen apropar els textos literaris a l’alumne desvelant el seu sentit de manera compartida (tertúlies dialògiques) afavorint les feines de recreació o recontextualització dels mateixos, i impulsant la creativitat i l’expressió dels sentiments. En aquestes feines, les TIC poden oferir una ajuda important perquè, a més de multiplicar les possibilitats d’expressar-se individualment de manera literària i de parlar de Literatura amb altres lectors (blogs, reds socials...), permeten la transformació dels textos en nous textos multimodals (vídeos, podcast...) donant llibertat a la seua creativitat i a l’originalitat.

Finalment, mencionar que, a l’hora de treballar la poesia en l’aula es pot fer de moltes maneres. Des de ben menuts es deuria de tractar aquest àmbit de la literatura a classe. Podriem crear un taller de poesia en el qual tot el centre es veguera involucrat. Aquest estaria compost, per una banda, d’una activitat que requeriria tot un any per realitzar-la i, per altra, d’una activitat que es portaria a terme el dia del taller de poesia del centre. Els més menuts del centre (primer cicle) començarien aprenent a llegir poemes senzills i a escriure’ls durant el curs i, el dia del taller, exposarien els poemes que més els haurien agradat davant de tota l’escola. El segon cicle ja començarien a aprendre a composar poemes amb ajuda dels mestres i el dia del taller agafarien poemes ja existents i canviarien la última paraula de cada vers per una inventada pels alumnes (utilitzant la paraula que troben més adient per a cada vers). Finalment, en l’últim cicle, els alumnes ja podrien escriure poemes completament sols, començant a donar-li importància a la rima. Aquests seran els que, el dia del taller, haurien d’inventar cada u un poema on cada estrofa començarà per la inicial del seu nom i cognoms.

 

Gimcana poètica

D’acord amb la setmana d’activitats complementàries, em realitzat diverses activitats en les diferents assignatures. En la de Formació Literària ens van plantejar de dur a terme una gimcana. Però no una gimcana com la que estem acostumats amb proves físiques. No,  sinó una gimcana poètica!

Per a realitzar aquesta gimcana, em fet ús de l’espai de fora de la facultat. Consistia en una espècie de rastreig dirigit  del tipus estan central en el qual hi havia cinc proves a realitzar. Una per cada grup i anàvem rotant a les altres proves conforme les acabàvem, una darrere l’altra. A cada equip se’ns assignava un color i se’ns facilitava una bossa petita amb materials que ens serien de gran utilitat per fer les proves. La primera prova consistia en crear un poema objecte, és a dir, trobar un element d’ús quotidià que es converteix en un objecte poètic quan suggereix una doble interpretació. La segona, fou crear un cal·ligrama que transmitira, amb el seu missatge, felicitat, bones vibracions als demés al llegir-lo. La tercera, crear un vídeo en el qual havíem de recitar un poema entre totes les components del grup expressat per mitjà d’un sentiment d’enuig. El quart era pensar un nombre X de paraules que tingueren rima consonant o assonant. A partir d’aquestes, teniem de crear un poema. La nostra creació està adjunta a la banda de baix d’aquest text. Finalment, com a quinta prova vam haver d’escriure en un cartell una frase que rimara relacionada amb l’educació. 

L’educació literària busca fer que els alumnes i les alumnes adquirixquen habilitats específiques que requereix la comprensió dels textos literaris. Per mitjà d’aquesta gimcana poètica, podem fer que els xiquets desenvolupen un interès major per la literatura. Poden veure per mitjà de les activitats realitzades que les paraules, els mots...poden expressar molt sentiments, fer que ens divertim, crear textos bonics per llegir a algun ésser estimat...i milers d’utilitats més. En aquest cas, tractarem i treballarem la poesia però també podriem aplicar-ho al teatre o la narrativa. L’important, és fer veure als xiquets que per mitjà de les paraules es pot crear art, diversió i cultura.

En general, les proves que vam dur a termes i les respectives activitats (excepte la del cartell amb una frase relacionada amb l’educació ja que és un tema que els xiquets quasi no coneixen) es podrien adaptar per a quasi totes les edats però fent alguns canvis. Per exemple, nosaltres teniem de fer totalment les proves sols. En els menuts, podria haver un mestre per cada grup que els guie alhora de fer les activitats.

Per concloure,  fer referència a que la gimcana poètica m’ha semblat una activitat molt enriquidora, interessant per a tractar amb els més menuts per tal de fer que aquests assolisquen un cert gust per la literatura i motivació per aprendre d’aquesta. 

           

Poema creat per les components del grup

Rondalla: El Ferrer de Bèlgida

Açò va anar i era...un ferrer que nasqué, visqué i morí a la vila de Bèlgida fa cosa d’un parell de segles, i que, segons conten, era més dur que el mateix ferro que treballava. 

                                                         

S’havia casat amb una tal Pepeta la corretgera i feien un matrimoni molt ben avingut encara que tenien genis molt diferents. El marit, home d’espenta, tot s’ho trobava fet; ella, en canvi, fàcilment s’agoniava de les dificultats de la vida.

Tenien dos xiquets polits i rebolicats que es criaven forts.

Toni el ferrer tenia la casa i ferreria a les afores del poble, allí per on passava i passa el vell camí de Gandia. Des d’allí, l’alegre trinc-trinc del martell colpejant l’enclusa, botava per damunt del poble i es sentia de totes les foietes  del terme.

Arribà un hivern molt cru i a tota la vila no es sentien més que llargues i nocturnes tossides i freqüents tirallongues d’esternuts. Tothom estava encatarrat. Així, no se’n va lliurar la família del ferrer. Primer caigué malalta Pepeta i encomanà el refredat a l’home, però ell dominà la malaltia sense fer llit ni deixar de treballar.

Quan es va posar la cosa malament del tot, fou dins de l’habitació dels infants. Entrà, d’un bot, i li sentí dir:

- Ai, Toni, que se’ns moriran els xiquets!

Ell se’ls mira: “quines caretes”! Però ben prompte va reaccionar.

-Què se’ns han de morir! No sóc jo el ferrer del poble? No sóc jo qui adoba les portes de l’església, qui n’apanya les claus?

- I això què li fa?

- Que què li fa? Dona, que aniré jo quan no hi haurà ningú dins l’església, per poder parlar en confiança, i ho diré a Sant Pere, que deu estar-me agraït per això d’apanyar les claus...I si cal, parlaré també amb el Nostre Senyor.

Pepeta es va animar.

- Però tu series capaç...?

L’endemà de bon matí, abans de missa d’alba, quan al carrer feia un fred molt gelat, s’alçà Toni i se’n va anar tot sol a l’església, i, a la mitja llum d’una llantieta, s’acostà a l’altar de sant Pere.

- Compant-me - li diu tot campanal però amb respecte-, sant Pere beneït, veges què em passa: els meus xiquets han agafat una pallola molt forta i no és cosa que se’n vagen al cel abans d’hora, doncs jo vull, i crec que és just que siguen dos bons ferrers. Ja us hi aclarireu tu i el Nostre Senyor.

- Tinc confiança en mi, donat que tots dos ens ocupem de les claus, i ves-te’n a casa tranquil, que tot s’arreglarà.

Toni es va quedar dubtós, però se’n tornà a casa i ningú del poble no sabé res de la seua visita a l’església.

-  Pepa- diu a l’entrar a casa-, veus? Jo ja sabia que es pot parlar amb un sant quan tens raó.

- Passa, passa a la cambreta!- li va respondre ella plena de goig.

Hi passà Toni i s’hi trobà els xics sans i bons i pegant-se coixinades d’un llit a l’altre. 

De la pallola, ni rastre quedava!

Aquella mateixa nit Toni va tornar a l’església i, directe, s’adreça al sant:

- Xe! Que content que estic...amb tu i el Nostre Senyor; us haveu portat com a homes de veritat! Així, que us convide a dinar el diumenge vinent.

- Fet- accepta sant Pere-, però no en digues res a ningú. Vindrem a dinar com si fóssem uns parroquians teus d’un altre poble de la vall. La dona que no en diga res tampoc, ni als xiquets...

Arribà el diumenge, i el matrimoni estaven que no cabien dins la pell.

- I si no vénen?- deia ella.

- Calla, dona!- s’afermava Toni-.¿Com no han de venir si me n’han donat paraula?

Una altra cosa desassossegava la pobra dona; no tenien cap pollastre, i donar conill a uns convidats tan il·lustres no estava gens bé.

-Mira, quina altra!- comentà tot impetuós el ferrer-. D’això t’agonies tu? Amb dir-los que és arròs amb pollastre, en pau!

- Ai, no, que això és dir mentides!- s’hi oposà ella tota temerosa.

Però a la fi, ell, la va convèncer.

Quan ja el sol s’havia entrespolat per damunt dels pinars alguns veïns del poble que 

tornaven del camp, vegueren vindre dos homes forasters pel camí de Gandia. Un era d’edat, calb i prou gros; i l’altre, jove i de complexió més fina, era ros i portava una barba que li donava una gran bellesa. Tots dos saludaven tothom que trobaven, i desprenien com un fluid misteriós que despertava una gran simpatia en els qui els veien.

- On viu Toni el ferrer?

- Allà davant.

- Mil gràcies.

Pujaren la costereta i entraren a cal ferrer.

- Passen, passen, senyors meus! feia Pepeta.

- Avant, avant- els deia ben tranquil el Toni-, que ja anàvem a tirar l’arròs a l’olla.

I el Nostre Senyor i sant Pere entren fins a la cuina.

- I què ens heu fet, què ens heu fet de dinar?- pregunta tot somrient sant Pere, que sempre ha estat molt comunicatiu.

- Arròs amb pollastre!- fa Toni quasi cridant.

S’assegueren tots sis a taula en santa pau i quietud, i després que el mateix Jesucrist hagué beneït l’arròs, es posaren a dinar. I, llavors, el matrimoni tingueren una sorpresa que els va omplir d’una certa temor. I és que van començar a escudellar-se, i Toni, la dona i tots, van veure com eixien d’entremig de l’arròs i el brou, primer les dues ales d’un pollastre i després les dues cuixes, i així fins traure els plats tot aquell sant animal que no havien posat. Del conill, no en veren cap bocí.

Caram Pepeta! Ella adreçava unes mirades de reüll amb els seus càndids ulls blavets! 

No al pollastre, sinó al  seu home.

Però el Nostre Senyor i sant Pere estaven contents i no feien cap mostra de mal humor, tot xarrant i preguntant sobre la ferreria, el poble i el treball dels xicons a l’escola.

S’acabà la menjada i Toni tingué valor de dir:

- Què, els ha agradat del dinar?

- Sí, estava molt bo- respongué amb veu pausada el Senyor.

-Quin arròs amb pollastre! Alabà més concret, sant Pere; però com si tal cosa...sense cap deix d’ironia en la veu.

- Sant Pere, em concediran allò que et demane si em trobe en un apur com el de l’altre dia? Es va atrevir a dir-li el ferrer.

Pepeta suava de veure com era d’agossarat el seu marit.

- Primer demanaré permís al Nostre Senyor, i, si a ell plau, t’ho concediré- va prometre sant Pere.

Les dues persones celestials, dit açò, s’acomiaden molt afectuosament del matrimoni i dels xiquets i se’n van. L’únic que, la dona més que Toni, van observar que en la cara del Senyor es reflectia una certa tristesa.

El ferrer els acompanyà a la porta, i, llavors, ja fora del llindar, li digué sant Pere:

- Has fet bé d’eixir a dir-nos adéu com és degut, perquè volia dir-te una cosa i no afligir la teua muller.

-Què he fet?

-Has volgut enganyar el Nostre Senyor.

- Perquè, encara que tenia ales- intervingué llavors Jesucrist-, no era pollastre sinó conill, com tu saps.

- Així que, sentin-ho molt- conclogué sant Pere-, jo, que puc lligar i deslligar en les coses de la terra, sentencie que, per mentider, no podràs entrar al cel.

No va haver manera de fer-los canviar d’opinió. I així quedà la darrera paraula.

Toni se’n va entrar en casa, i no en digué res de la dona. I com que ell es pensava que la mort la tenia lluny, poc a poc es va tranquil·litzar.

Però els anys es van esmunyir ben de pressa, entre unes coses i altres. Els xics del ferrer es feren grans- i dos bons ferrers que van eixir: l’un era ferrador, i l’altre, manyà- es casaren i es van establir a dos pobles de la rodalia. Toni i Pepeta van continuar a Bèlgida, i els fills venien sovint a veure’ls.

I va arribar un hivern que va nevar dues o tres vegades, i en una suada d’aquelles que Toni agafava, un corrent d’aire gelat li va portar una pulmonia que el va tombar al llit. Pepeta li clavà damunt bona cosa de flassades, li féu tassetes calentes, li posà pegats de farina de llinós i mostassa amb tanta constància, que el ferrer a poc a poc es va posar bo. Però com que s’havia quedat més fluix que un tocacampanes, a darreries d’estiu va tornar a caure ben malalt, aquesta vegada del ventrell, i de veres es posà a les portes de la mort.

Un matí, Pepeta se n’anà en una correguda a comprar a la plaça. Toni, d’allí a poc, tot sol com s’havia quedat i colgat en el llit, va veure que s’obrí la porta del dormitori i que entrà un home molt estranyament vestit i de rostre maligne. Era el dimoni; li deien En Banyatorta. El ferrer, és clar, li va conèixer la diabòlica retirada, perquè ell de babau no tenia res.

- Vens per mi?- li preguntà.

- Sí, per tu vinc.

- Ja esperava que vindries. Després del que em va dir sant Pere quan vingueren a dinar...En fi: no hi ha remei?

En Banyatorta, plantat al davant del llit, somreia.

- Jo m’haig de vestir. Prosseguia el ferrer-. Mentrimentres, vols fer-te un gotet de vi?

- Bé. A on el tens?- preguntà el dimoni.

- Baix al celler; ja el veuràs si hi baixes. Com que no tenia diners per a comprar-me un tonell, tinc el vi dins una gran gerra. La destapes i en beus tot el que vols.

Quan se n’hi baixa el dimoni, Toni diu de pensament: <<Pere, estic en pas estret...Fes que caiga dins la gerra del vi i que no se’n puga eixir si no ho mane jo >>.

Sant Pere el va sentir. I en un instant demanà parer el Nostre Senyor.

- Què hi faig?

- Tu veges...Li vas donar paraula!...

I això passà.

En Banyatorta destapà la gerra des d’un escaló de la vora, i sense saber com, relliscà i caigué de cap dins, i la tapadora es quedà encaixada...tapant de nou la gerra.

Començà a brams:

- Ferrer, deixa’m eixir! Ferrer, deixa’m eixir! Deixa’m i me n’aniré sense tu!

Toni ho sentia de dalt claret.

-Me’n dones paraula?- diu al dimoni.

-Paraula d’En Banyatorta.

-Bé; ves-te’n!

Aleshores pogué el dimoni alçar la tapadora. Quan arribà a l’infern, de seguida demanà parlar amb el Dimoni Major.

- Passa, passa, En Banyatorta...Que no el portes?- pregunta l’amo dels dimonis al veure’l.

- Amo, el ferrer de Bèlgida és més diable que tots nosaltres...Jo no torne per ell.

Li ho contà tot, fil per agulla.

- Bé, n’enviarem un altre allà amunt.

En Potallarga, un dimoniet molt animós, al sentir-ho per la porta entreoberta del recambró, va i diu pel badall:

- Demà, si l’amo m’hi deixa, aniré jo per Toni el ferrer.

I així va succeir.

Quan Pepeta se’n va anar les vuit del matí a casa d’una veïna per foc, aparegué En Potallarga dins l’habitació de Toni.

- Véns per mi?- demanà ell al veure’s un altre diable.

- Sí.

- Vols un gotet de vi?

En Potallarga es posà a riure:

- Que et penses que sóc tan babau com l’altre?

Llavors, Toni simulà un colp de tos, i, mentrestant, pregà de pensament: <<Pere, fes que aqueixa cadira que hi ha als peus del llit s’òmpliga de punxes, que s’hi assente el dimoni i que no puga alçar-se si no ho mane jo>>.

- Espera’m un poc- fa el ferrer amb veu rogallosa-; tinc un malestar que no m’hi veig.

En Potallarga pensà: <<Açò està si cau no cau>>. I s’assegué a la cadira. I a l’acte començà a pegar crits i udols.

- Oi, oi!- rabiava l’energumen. I Toni es reia a boca plena.

- Deixa’m alçar, ferrer de la picoleta! Deixa’m alçar, i et promet que no t’enduré.

El deixà alçar-se i el dimoni desaparegué.

L’endemà mateix, el Dimoni Major va enviar per l’ànima d’aquest artesà un altre diable que es deia En Cua-roscada.

La dona del ferrer, és clar, per una cosa o altra, havia d’eixir alguna volta de casa. 

Aquell matí agafà dos cànters i se’n va anar per aigua a la font. En Cua-roscada aprofità el moment per presentar-se davant Toni, i la de sempre:

- Toni, vinc a per tu!

- Oi, un altre?- renegà el ferrer i va afegir:- M’hauré de vestir primer, no? Mentrimentres, ves al corral i menja’t unes quantes figues...

A l’oir allò de menjar figues, En Cua-roscada, que era molt llépol, va sortir, i com un gat se’n va pujar dalt la figuera.

<<Pere, per favor>>, va fer Toni de pensament llavors, <<que no puga baixar de l’arbre mentre que jo no ho mane>>.

Aleshores va tornar la muller, deixà els cànters al canterer, mirà per la porta del corral i vegué aquell ser monstruós, dalt de la figuera, vinga menjar figues.

- Això què és?- pegà un crit.

- Vine i t’ho contaré.

Ella entrà al dormitori i Toni li ho explica tot. I acabà dient-li:

- Corre a la casa de la vila i encarrega a l’agutzil de fer de seguida un pregó: que tots els xiquets del poble que vulguin, que vinguin amb pedres per tirar-les al dimoni. Per cada cantalada que li encerten els donaré una figa de la meua figuera.

Quina tabola en el poble! Tut, tut, tuut! <<Es fa saber...>> I vinga d’acudir xicons.

En Cua-roscada es va veure perdut. Les pedres brumien per dins el fullatge de la figuera, i ell, amb sorpresa, tirà a baixar-se’n i no va poder: tenia els peus aferrats a les rames.

- Ferrer, bon ferrer!, que no tiren més pedres; et done paraula de no tornar per tu, ni jo ni ningú!

Aleshores Toni va dir en veu alta:

- Que el deixen estar ja i que puga baixar-se’n de la figuera.

Així, els xiquets pararen la pedreguera i En Cua-roscada pogué baixar de la figuera i emprendre la retirada vergonyosa.

Toni es va posar bo, i ell i Pepeta reprengueren de bell nou una vida tranquil·la que els fills i néts omplien de felicitat.

I Toni, com la seua muller, es feren molt vellets, i va arribar pel seu curs natural, que el ferrer es posà malalt de veres. Quan es va adonar que les forces de la vida se li n’anaven i que es moria de veritat, cridà la dona:

- Pepeta, vaig a morir-me.

Ellà començà a plorar, i ell li digué:

- Dona, si ja som vells...Jo ara em morc, i tu ja vindràs un dia o altre a buscar-me. I allà al cel...tu saps que bé que estarem?

- A quin cel, Toni? Tu no aniràs al cel. ¿Que no recordes la grossa mentida de l’arròs amb pollastre?

- És deveres, Pepeta!- i amb espenta va reaccionar-. En tal cas, mira: quan estaré mort, em poses dins la caixa les mordasses d’arrancar claus, un bon martell i un grapat de claus mullats en aigua beneïda.

- Així ho faré, Toni del meu cor!

Allà la matinada, quan queia la rosada més fina sobre la blanca terra de la vall, va morir el ferrer, i ho féu tranquil, content, com sempre ho havia estat. La dona li complí la darrera comanda.

A mitjan vesprada va ser l’enterrament, tot el poble darrere el taüt de Toni el ferrer, tots tristos i apenats. Els pinars del Benicadell rebien el sol morent.

Així va finir la pelegrinació terrenal de Toni. Vejam ara què fa d’allí en avant, puix ja sabem que ell tenia alguns comptes per aclarir en el cel i a l’infern.

Va arribar a les portes de l’infern i amb gran sorpresa les trobà tancades: els dimonis li havien pres por i es negaven a rebre’l.

Toni trucà amb el martell i sentí:

- Fora!

- Puja-te’n al cel!

El Dimoni Major, que no el coneixia personalment, digué:

- Xe, vaig a guaitar per aquella finestra i veuré quina planta té.

I, en efecte, obrí i tragué el cap per la finestra, i a l’acte, pem! Toni, rient, rient, li pegà mordassa i li arrancà mig nas.

- Ai de mi, quin salvatge!- brama Satanàs tancant la finestra horroritzat.

Mentrestant, sentien uns colps estranys en les portes i finestres.

- I si se’ns cola dins?- preguntaven uns dimonis.

Tot el contrari. Toni els cridà des de fora:

- Ara ja esteu aviats! Us he clavetejat portes i finestres amb claus mullats en aigua beneïda. Arrimeu-vos-hi si podeu!

L’infern quedà tancat a pedra-puny, i per allò dels claus, beneïts tan intensament, els dimonis no podien ni acostar-se a desclavar les ventalles.

Llavors, el ferrer, satisfet, començà a enlairar-se. Se’n puja seguit al cel, a provar-hi fortuna; això sí: tot ple de dubtes.

S’hi acostà i ja distinguia les portes d’ivori i topazis. Dins es sentia una música dolcíssima que s’escapava per les reixes d’argent dels finestrals entreoberts.

Tocà a la porta, i de veres, va tenir una gran alegria  perquè va eixir el seu company, el ferm i campal amo de les claus del cel, o siga, sant Pere.

- Xe, com et trobes? I com està també el Nostre Senyor?

- Estem tots bons, gràcies a Déu- féu sant Pere-; però...tu ja saps que no pots entrar. ¿On aniríem a parar si deixéssim entrar ací persones que han tingut l’atreviment de soltar una mentida al mateix Jesucrist?

- Sí, està molt lleig- es resignà el ferrer, però va afegir:- Mira, Pere, jo he anat primer a l’infern, que és la cosa que m’havíeu destinat. Però allà avall, no em volen...

Sant Pere va dubtar.

- Espera’t una mica- li digué. I se’n va entrar a parlar amb Jesucrist.

- Ja és ací el de l’arròs amb pollastre, Senyor. Què vol que en fem?

- Tu, Pere, pregunta-li per què posa conill i no pollastre en el dinar, i si t’apanya la resposta que et donarà, pots deixar-lo entrar per sempre.

- Bé, Senyor.

Ix a la porta sant Pere i preguntà al ferrer:

- Per què poses conill i no pollastre en l’arròs com ens havies dit?

- Perquè tenim por no fos que de la Passió, reencarnat, ¡i que et donés un disgust!

Sant Pere no poder estar-se d’esclatar la rialla.

- Això està ben xarrat!- alabà tot complagut.

I, ben divertit i pensant que amb un ferrer tan campal com aquell tindria sempre distracció i les claus a punt i els panys del cel ben arreglats, el deixà entrar per fi a gaudir de la felicitat eterna.