El lleó del Benicadell

Anaven de camí, i eren dos rucs que pujaven carregats de taronges, venint de les terres baixes, d’horta, cap a les terres altes del  secà, on no es cullen, de taronges, i per això les paguen més. I l’amo els feia anar amb les sàries a caramull, pujant costeres, per dins de barrancs i fent-los patir.

–Ja no puc més –li diu un a l’altre, i aquell altre no repon.

I torna:

–Creu-t’ho que ja en tinc prou.

–I què vols fer?

–Vull ser lliure.

–I com, sent un burro?

–Ara t’ho diré,com–. Obri les potes i es deixa caure panxa a terra.

L’amo, que veu el ruc estés enmig del camí, ve cap a ell amb el garrot i li aventa. El ruc no s’alça per això ni que el bastonegen sense parar,  gira el coll, trau la llengua i no mou ja ni un pèl. Li plouen les garrotades per tot el cos, però ja no les sent, estamordit dels primers colps fins que a l’amo se li cansa el braç i, finalment, el creu mort i es convenç que ja no s’hi pot fer res: només llevar-li la sària i carregar-la damunt l’altre ruc.

–Ja veus: la llibertat –diu l’altre tremolant, i la por li dóna forces per continuar amb la doble càrrega, obedient, deixant-se dur, sempre camí avant.

El fals mort obri un ull i veu allunyar-se l’home i el company.

–S’ho ha cregut –pensa, i vol riure, però tot li fa mal .

S’alça el pobre roquet sobre les potes, trontollant; es troba sol i ferit i veu davant ell una muntanya altíssima, que es diu Benicadell, i dalt de tot albira una cova. “En aquella cova –pensa– tindré cau, i seré un animal salvatge i temible”, i comença a caminar coixim-coixam, i ací m’alce i ací caic, va pujar l’aiguavessant i va fer cap a la cova. Allí dins a la fosca es va reposar, alegre i dolorit, bona estona, pensant com seria la nova vida en llibertat, fins que una remor de passes, fora, li va tallar els pensaments.

El cap enorme d’un lleó espantós va guaitar dins la cova.

El lleó esforçava els ulls amb una mirada feréstega, enlluernat, no podia veure clarament que era allò que sorollava en la foscor de la cova, i només era un pobre ruc baldat de colps i de fatiga, però el lleó no ho podia saber.

–Qui deus ser tu –va fer el lleó amb una veu de trons–, que entres dins ma casa? No puc creure que ningú puga ser tan atrevit. Ix, doncs, i matem-nos l’un a l’altre.

–No cal, que et mataria jo  a tu –va respondre el ruc, que aquell dia havia perdut la poca vergonya que tenia.

–I com em mataràs?, si jo sóc el lleó i els lleons som els animals més forts del món.

–Perquè sóc l’únic animal que trau foc de les pedres.

– Foc de les pedres?

I el ruc va començar a esmolar-se les ferradures contra les parets de la cova, i en feia saltar espurnes que, en la foscor, semblaven una pluja de foc. El lleó va quedar meravellat de veure això.

–Ho sabries fer tu?, traure foc de les pedres? Mira que és fàcil.

I davant els ulls del lleó feia petar les potes per les pedres, seguit seguit, i saltava sempre un altre raig de espurnes.

El lleó diu:

–Deixa’m-ho provar.

Comença el lleó a arrapar una pedra grossa i llisa, i s’esmussa horrorosament les urpes.

–De foc no n’has fet gens –observa el ruc–, però ja fa olor de socarrat. Potser amb una mica de paciència...

I el lleó hi torna, i arrapa la pedra amb cor i fetge, sense parar.

–Ja és desgràcia –es lamenta el ruquet–. Ara que traus fum, t’has quedat sense ungles. Potser amb una mica de pràctica.

El lleó es retira de la pedra decebut, es mira les potes de davant i comprova que les urpes se li han trencat fins a l’arrel. Intenta recolzar-s’hi , però, en tocar terra es retira i se les bufa d’una en una per esborrar la cuentor que li ha quedat. S’asseu, badalla, mira distretament amunt i avall, a dreta i a esquerra, assota la pols amb la cua, tus, s’ho pensa i fa:

–Però jo et guanye en altres coses.

–Quines coses?–diu el ruc.

–Com ara... a caçar –diu el lleó.

–També en això et guanye jo.

I es van desafiar a veure qui era millor caçador:

–Si vols, ens hi juguem la cova –va proposar el ruc–: el que més caça porte, s’hi queda a viure, i no cal que lluitem si no vols.

–D’acord, prenc l’aposta –va dir el lleó.

I van quedar l’endemà a comptar les peces que cadascun hauria cobrat, i saber així qui seria, dels dos, el millor caçador.

EL roquet va veure el lleó baixar la muntanya buscant la cacera. Ell va eixir després de la cova i va fer cap a un prat on creixien les herbes altes i tendres, que feien goig de mirar, i hi va pasturar molt pacíficament una bona estona. Quan es va sentir ben fart va prendre el camí de la font que brollava a la vora, molt abundosa i freda, i en va beure prou.

–Que a gust que vivim –es va dir el roquet– i que bé que ens conreem els animalets salvatges.

La panxa, doncs, se li va fer grossa com un globus de tant com havia menjat i begut, i va tornar al prat, a tombar-se de costat a l’herba, com qui vol prendre el sol un dia que fa bon temps.

Corbs i voltors, que el van veure tan quiet, tot quiet ple macadures per tantes garrotades que havia rebut, si que van creure que aquell roquet era mort i se’l venien a menjar.

De primer li volaven prop, se li acostaven a poc a poc i, finalment, se li aturaven damunt la panxa i obrien i tancaven les ales molt nerviosos, contents, i s’empenyien amb el bec uns pardalots als altres, no sabent per on encetar el berenar o ruc, que els guaitava per un trau d’ull i s’aguantava el riure, de les pessigolles que li feien saltironant-li tots alhora damunt les costelles.

Fins que el ruc, de sobte, fent mitja volta sobre l’esquena, amb les potes en l’aire es va tombar d’altre costat i tots els corbs van anar damunt davall, i els va esclafar amb la panxa.

Això ho va fer tres o quatre vegades aquella vesprada i, abans de pondre’s el sol, havia fet una estesa d’ocellots que omplia mes de mig prat.

L’endemà bon matí pujava el lleó la llarga costera. De la boca penjaven una llebre i una perdiu. Les va deixar caure davant la cova i va dir tot pagat:

–Guaita, cuca o bubota, que no sé quina mena de bèstia pugues ser. Guaita la casa que porte: el mes lleuger animal que corre pels camps, i l’altre, que és dels que saben fugir per l’aire...

–Tens molt de mèrit –va reconèixer el ruc– i t’hi has extremat molt, però jo encara m’hi he afinat més que tu: només he caçat animals que volen alt, i encara dels més grossos, en gran nombre. Mira aquell prat que es fa en aquell repla. Què trobes?

I el lleó es va quedar esbalaït quan va veure l’escampada d’ales i cues, d’urpes i de caps, becs oberts i colls doblegats, que negrejaven damunt el prat, i de plomes que voleiaven en l’aire. El lleó ple d’enveja i de vergonya no va voler complir el pacte i no es va reconèixer vençut:

–Ara sentiràs el meu crit i jo sentiré el teu. Veurem qui fa més por. I el lleó va udolar, com un llop–auuuu!–, encara que semble estrany, però així ho conten els que saben la rondalla.  Encara que fora un lleó, cal creure que el Benicadell no tenia molt de tracte amb els de la seua espècie i devia aprendre a fer crits com els llops, que eren els que sentia més a sovint, llavors que n’hi havia. I quan acaba el llarg udol, el lleó s’aboca decidit a la cova, i s’hi troba davant per davant uns ullets lleganyosos i dues orelles llargues en punxa, plantades com a banyes sobre un cap de carabassa; i tot això no havera estat res si no havera esclafit, alhora, el bram potentíssim d’aquella bèstia de la foscor.

Era un bram breu i repetit, que retronava i es multiplicava en el buit de la montanya, que tot tremolava i s’esmussava com si fora la fi del món.

El lleó, pensant que s’esfondraria tota la serra i les roques l’esclafarien,  o que aquella mala aventura se’l menjaria pel garró, va fugir cova enfora i muntanya avall, tant com li donaven les potes, que era molt.

La raboseta tornava de passar la nit anant pels camps, i va sentir de bon matí el lleó que venia galopant. Va pujar dalt d’una penya per veure’l millor i li va dir:

–Bona correguda de bon matí, tio lleó.

El lleó es va aturar i va veure de lluny la raboseta. Fent un pas tot reposat es va acostar on era ella, i va reconèixer panteixant:

–Vinc fugint d’una feram que m’ha entrat dins del cau.

–Quina forma espantosa –es va meravellar la raboseta– i quina força deu tindre si fa fugir a un animal com tu.

–Fan feredat els seus actes –s’explicava el lleó–, però pitjor té la veu, i es lleig com un dimoni: té les orelles molt llargues; el pel aspre com l’estopa ; els seus peus son redons, de ferro, que trauen foc de les roques; i fa uns crits potents i tristíssims, alena i torna, sense parar: un, dos, tres, quatre, com si tinguera singlot.

–No deus voler dir un burro? –va pensar la raboseta.

–Com vols que siga un burro? –va dir el lleó tot ofès–. Jo sé massa com es un burro, i allò no té forma ni fets d’animal.

 –Ei, si te les orelles llargues, va ferrat de peus i tira guitzes, i brama, què vols que siga?

–No vull saber-ho.

–Anem a veure-ho, que t’han enganyat.

I tant va insistir la raboseta que el lleó finalment hi va consentir:

–...però amb una condició: que no em deixes a soles quan ens trobem la feram, i que fugim sempre junts.

–D’acord –va dir la raboseta.

–No em fie de tu, que et conec prou: m’embolicaràs i tu et quedaràs fora.  Per més assegurança, lliguem-nos les cues.

–Si tant ho vols, fem-ho.

I es van fer un nuc amb les cues, de forma que podien anar còmodament costat per costat, i l’un no podia mai abandonar l’altre, i anaven així caminant fins que van pujar el Benicadell i van ser davant la cova.

El ruquet, que els va veure, va prendre aire, es va esperar i, quan els tenia ben a la vora, des de dins del seu cau va amollar un bram tan sonor com era capaç de fer-lo.

La rabosa que el va sentit, va reconèixer que allò era veu de burro, es va girar a fer el comentari al lleó, volent riure, però ja no se’l va trobar al costat. Tot alhora, va sentir un sotrac a la cua, i va entendre que aquella força invisible que la raptava pel cul, era el lleó, que corria espantat pels brams, i se l’enduia arrossegant costera avall, com un drap. Ella prou que s’arrapava a les pedres i a les botges, però  el lleó la feia volar, redolar i agranar la muntanya amb la panxa.

I així es van allunyar, l’un sempre avant i l’altra sempre a rècules, mentre el ruc, amb brams triomfants, feia retronar la serra, ell orgullós de la seua llibertat i nosaltres contents de veure i de saber que els petits herois també son capaços de grans fetes, com volíem demostrar.