Llibre

: “Un llibre és una cosa entre les coses, un volum perdut entre els volums que poblen l’indiferent univers, fins que dona amb el seu lector, amb l’home detinat als seus símbols. Ocorre doncs la emoció singular anomenada bellesa, eixe misteri bell que no desxifren ni la psicología ni la retòrica”. (Borges, 1997)

Borges J.L., Paraules preliminars a la seua «Biblioteca del autor», Alianza. Madrid. 1997

Pla lector

Un plà lector és una programació que té com a objectiu incrementar l’interés per la lectura, com a ferramenta imprescindble per a l’ensenyament i l’aprenentatge, així com a opció per al gaudi i l’entreteniment.

Gènere dramàtic

Un drama és un conflicte vital entre essers humans. Així doncs, transportant aquest concepte al món literari, el gènere dramàtic és el que representa un drama mitjançant el diàleg dels personatges que el patisquen.

L’autor, qui exposa el conflicte, serà un dramaturg, i també serà qui indique el temps i l’espai concret on es desenvoluparà tota l’acció, que en realitat no està directament descrit ni narrat explícitament (a exepció d’alguna acotació), sinó que es vist per l’espectador. Per tant, aquest gènere està pensat per a ser representat de manera pública, per la qual cosa la seu extensió inclou les obres de teatre. Així que, encara que l’obra estiga escrita, el realment important és el que ocorre i com es fa que ocorrega a l’hora de dur-la a terme. Això inclou el factor del actors i l’ambientació, la posada en escena, independentment de que siga prosa o vers.

L’estructura d’una obra dramàtica segueix el següent esquema: introducció i presentació dels dos bàndols enfrontats, el nus on es desenvolupa l’acció i el xoc de les dos forces, i el desenllaç on es resol el problema d’una o altra manera.

Els elements formals d’una obra dramàtica són:

-El text principal (subdividit en actes, quadres, escenes, diàleg, monòleg, quan els personatges parlen sobre la pròpia obra i la veu en off).

-Les acotacions o text secundari, que aporten la informació necessària per a representar l’obra, tant de l’escenografia com dels personatges.

-La pròpia representació teatral.

-Els personatges i les diferents categories.

A més dins de l’obra dramàtica trobem dos camps diferenciats:

-Formes majors: la tragèdia, la comèdia, el mateix drama (ja siga històric, isabelí, líric, litúrgic, passional, social, satíric, escolar o abstracte) i la tragicomèdia (combinació dels anteriors).

-Formes menors: entremesos, pas, monòleg, farsa, vodevil, i les modalitats musicals (òpera, sarsuela, sainet i lloa).

Intertext literari

Quan llegim un text, tractem de comprendre el que diu, memoritzar-ho, relacionem el que tenim davant amb coses que lla havíem llegit o aprés prèviament. Doncs be, tots eixos coneixements, connexions i relacions que ens ajuden a comprendre i ens recorden coneixements previs formen el que es coneix com intertext literari. És com l’espai psíquic on s’emmagatzema tot el que té a veure amb la literatura i els seus textos i que es reactiva automàticament quan llegim una referència, text o discurs d’índole semblant. Açò condicionarà en certa manera la direcció de la pròpia lectura.

A l’hora de produir nous textos literaris, és recurreix a aquest per a fer coses noves basades en les que ja s’han aprés. Hi ha dos tipus: el que utilitza l’autor per a expressar les experiències que ha de plasmar en els seu discurs literari, i el del lector que identificarà una o altra part. Cada persona té el seu propi i únic espai lector, basat en els coneixements que només ella ha pogut assolir mitjançant les seues experiències i perspectives pròpies. El interès en un text anirà en funció del intertext del cada lector, ja que quan més coneixements previs tinga, més conceptes serà capaç de relacionar i més fàcil serà de llegir el que siga.

Al cap i a la fi, llegir és saber avançar a la par que el text, realitzar les pautes i els indicis textuals, establir inferències discursives, lingüístiques, comunicatives, pragmàtiques,... interaccionar amb el text quan el lector reconeix alguna cosa simplement integrar aportacions personals  per a comprendre millor el que es vol dir, i interpretar de manera elaborada i coherent una opinió sobre el propi text.

“Tot text és un intertext, altres textos estan present en ell, en nivells variables, baix formes més o menys reconeixibles; els textos de la cultura anterior i els de la cultura contemporània o de l’entorn, tot text és un teixit nou de cites. Passen al text, redistribuïts en codis, fòrmules, models rítmics, fragments socials, etc. Perquè sempre hi ha llenguatge abans del text i al voltant d’ell. La intertextualitat, condició de tot text, siga el que siga, no es redueix evidentment a un problema de fonts o influències; l’intertext és un camp general de fómules anònimes, el l’origen del qual rarament es separa, de cites conscients o automàtiques, donades sense cometes”.

BARTHES, R. (1973): “Le plaisir du texte”. Seuil. Paris.

Educació literària

“La educació literària (educació en i per a la lectura literària) és la preparació per a saber participar amb efectivitat en el procés de recepció i d’actualització interpretativa del discurs literari, tenint en compte que: a) la literatura és un conjunt de produccions artístiques que es defineixen per convencionalismes estétic-culturals i que, en ocasions és un reflex de la historia del grup cultural; b) les produccions literàries també es defineixen per la presència acumulada de determinats (encara que no sempre exclusius ni específics) usos i recursos d’expressió propis del sistema lingüístic i per la seua organització segons les estructures dels gèneres; i c) el procés de percepció del significat d’un text literari no és una actividad espontània, ni el significat és el resultat automàtic d’una lectura de tarannà denotatiu” (Mendoza Fillola, 2008).

No és el mateix que la literatura en sí. Mentre que la literatura és centra en parlar sobre autors i obres amb les seues característiques concretes, la educació literària fa referència als coneixements necessaris per assolir les habilitats pròpies per al correcte desenvolupament de la comprensió lectora  i una progressiva destresa per la competent utilització dels textos literaris. Està orientada a que l’estudiant puga reconèixer i apreciar de manera explícita els valors d’una obra literària, de manera completa i personal, subjectiva i crítica. 

Busca convidar al lector a la experiència literària mitjançant la investigació i els descobriments, d’altres èpoques i el seu corresponent món de les lletres, i que explore  tant la seua pròpia relació personal com amb la resta del món. No obstant, és molt difícil per a algú sense experiència dur a terme tot aquest procés, però per això existeixen establiments d’àmbit públic com biblioteques, llibreries, i també plataformes digitals, què amplien aquest món i guien a l’interessat en el constant flux de literatura a nivell global.

Tot aquest procés du un aprenentatge implícit sobre investigació, història, absolutament tots els camps del saber tant concrets com generals, temàtiques diferenciades i tipus de llibres i estils, dels diferents mètodes utilitzats tant clàssics com novedosos.

El mestre és l’encarregat de ensenyar-li-la als alumnes, mitjançant es corresponents metodologies com les diferents matèries, però pel contrari que la majoria de la resta, la literatura és abstracta, i la educació literària ha de donar-se en un sentit crític que capacit al lector per a saber vore tot el que implica. Aquesta es dona mitjançant la lectura i la producció dels textos literaris amb els seus corresponents components (Colomer, 1991):

Saber llegir literari

àComportament lector (construcció del sentit)

àComportament lingüístic (adequació al text escrit)

-Apropiar-se del text mitjançant activitats de: contacte amb el text, iniciació a la lectura, formació d’hàbits lectors i ampliació de formes de lectura.

-Aprendre a comprendre utilitzant  un itinerari de lectures comprensible, la relació amb els coneixements previs del lector i la seua contextualització literària i cultural, la aplicació dels mecanismes lectors i la experimentació de la pluralitat.

-Distingir el text literari i les seues formes d’organització a través del contrast entre els textos diversos i els literaris.

-Conèixer el seus trets específics, un aprenentatge d’una selecció adequada de coneixements sobre la construcció literària.

-Integració del registre literari amb els diversos usos lingüístics.

-Construcció del coneixement per part de l’alumne. Interacció educativa i prioritat de la comprensió.

-Ampliació del cos, de la matèria literària.

-Diversitat en els eixos continguts com la programació per gèneres, les tècniques, etc.

-Amplia interrelació entre la recepció literària i l’expressió escrita. 

MENDOZA FILLOLA, A. (2008) “La educación literaria: bases para la formación de la competencia lecto-literaria”. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

COLOMER, TERESA (1991) “De la enseñanza de la literatura a  la educación literaria”. Escola Universtaria de Mestres “Sant Cugat”, Barcelona.

Intertextualitat

En el moment en el algú produeix algun tipus de text, el que ha llegit prèviament formarà part del que escriurà. És a dir, rep una influència que, de manera conscient o inconscient, deixarà petjada en la seua producció. Aquesta influència és la intertextualitat: la relació que s’estableix entre els textos.

dir que vivim envoltats d’un gran teixit literari on es dona a entendre que la idea principal és que cap text és autònom, sinó que, qualsevol d’aquest es relaciona, es vincula i pren sentit a partir de tots els altres que l’envolten. Una de les maneres més comunes de trobar-nos davant un exemple d’intertextualitat és a través d’un dels següent elements: jocs que es poden establir amb els personatges (reutilitzant-los, transformant-los, parodiant-los...), agafar històries existents i modificar-les i transformar-les...

L'intertextualitat es pot treballar a l’escola. De quina manera? Totalment pràctica ja que es tracta d’una ferramenta per treballar la literatura a l’escola. Un exemple de com treballar-la podria ser la comparació entre dos contes (exemple: Les tres bessones i Els tres porquets). També podria ser la comparació de dos personatges o escenes. 

Balada, M (2013). L'intertextualitat en l'univers literaris dels infants. Treball de fi de Grau. Facultat de ciències de l'educació. Recuperat de:  https://ddd.uab.cat/pub/tfg/2013/112258/Marta_Balada.pdf

Conte

El conte és una narració, generalment breu, que s’inclou dins del gènere narratiu i que descriu un fet o bé fictici o bé real, amb la finalitat d’entretenir, moralitzar... Aquest està format per una o diverses seqüències que converteixen la història en trama. En el conte existeix un recurs imprescindible: un narrador que explica el que ocorre mentre apareix, almenys, un personatge caracteritzat. Normalment, s’introdueixen els contes amb un títol que fa referència a algun aspecte significatiu posterior de la narració o a un element important de la trama.

Dintre d’aquest tipus de narració, existeixen diferents estils narratius: el directe, el indirecte i el indirecte lliure.  El primer estil mencionat és el del diàleg i el del monòleg en el qual es sol utilitzar el present. En aquest cas, allò que diu el personatge es plasma directament en el text sense necessitat d’un narrador. El segon és l’indirecte i és el contrari al directe: allò que diu el personatge es plasma en el text per mitjà d’un narrador que ho explica. S’hi  utilitzen diferents temps verbals de passat, tant de l’indicatiu com del subjuntiu. Per últim tenim l’estil indirecte lliure en el qual la veu del personatge apareix en el text inclosa en el discurs del narrador, qui li cedeix la paraula indirectament.

Existeixen molt tipus de contes que varien segons una sèrie de recursos discursius: la trama, la descripció i el diàleg.

EDU365.CAT. Tot això són contes. Recuperat de:  http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/prosa/contes/pantalla4.htm

Gèneres assagístics

Els gèneres assagístics són subgèneres  dels gèneres didàctics i per tant, per poder definir-los prèviament em de parlar dels gèneres als quals pertanyen. Els “gèneres didàctics” són els textos que pretenen ensenyar, educar al lector i que tenen una finalitat docent. El que diferència aquest gènere d’un altre és l’objectiu. Aquest últim va més enllà de l’entreteniment o la bellesa.

Una vegada volem posar algun exemple d’aquest gènere ja pot entrar en joc el subgènere de l’assaig. Es tracta d’un text de temàtica variada i diversa en el qual un autor exposa el seu pensament sense una estructura rígida; va elaborant  les seves idees a mesura que les posa per escrit. La forma més freqüent d’expressar la informació que es vol transmetre és per mitjà de la prosa no narrativa (texts científics, periodístics, digitals...). Dintre dels textos periodístics, els articles d’opinió formen part de la literatura d’idees i la llargada de que disposa l’autor és més breu. Els textos de l’assaig són de caràcter argumentatiu i, de vegades expositiu. En el context podem trobar diversos factors que van des de la situació personal de l’autor fins al marc sociopolític o cultural i la tradició assagística que empara el text. En quant a la seua extensió, cal dir que aquesta és variable i , per tant, permet a l’autor incorporar en el desenvolupament de la tesi pròpia els contra arguments que la podrien contradir segons el procediment dialèctic clàssic, on es desenvolupa la síntesi dels arguments contraris: tesi + antítesi= síntesi.

Un dels personatges més importants en aquest subgènere durant el renaixement fou Erasme de Roterdam i, dintre dels assagistes espanyols i catalans, entre altres, els que més destaquen són: Ramón Llull, Ángel Ganivet, José Ortega y Gasset i Miguel de Unamuno.

Generalitat de Catalunya. Els gèneres assagístics. Recuperat de: http://www.xtec.cat/~fmota/primer%20batx/genassa.htm

Exemple d'un assaig de J. Fuster:

Gèneres literaris

GÈNERES LITERARIS

Per poder definir el terme “gènere literari” prèviament em de parlar del terme “literatura”.  A grans termes, aquesta paraula prové del mot llatí “litteratura” que feia referència a la paraula escrita, a allò escrit. Aquesta paraula va anar evolucionant en quant al seu significat al llarg dels segles, fins arribar al XVII. A partir d’aquest, la “literatura” va començar a ser el conjunt d’obres escrites amb un tipus de llenguatge concret (llenguatge literari) les quals tenen una finalitat estètica.

Després de parlar de “literatura” de forma superficial definint-ho com a el conjunt d’obres escrites, els “gèneres literaris” són la forma de classificar aquestes obres. D’aquesta forma, els gèneres literaris es converteixen en agrupacions d’obres que presenten característiques formals i de contingut, similars. Allò que més caracteritza als textos literaris són la seua finalitat estètica ja que, a més de transmetre un missatge, també crea bellesa.                                       

A pesar de que el nombre de gèneres existents és un fet que sempre ha estat en discussió, els més acceptats són: la narrativa, la lírica i la dramàtica. La narrativa és el gènere en el qual s’inclouen  totes les obres, escrites en prosa o en vers, que conten una història per un narrador extern o per un intern en un lloc i temps determinat. Com a exemples d’aquesta tenim, en prosa, la novel·la, la novel·la curta, el conte, la faula, el diari o la biografia i, en vers, l'èpica i l'epopeia. La lírica o també anomenat poesia, és el gènere que s’utilitza per expressar sentiments el qual normalment s’estructura en versos i estrofes excepte la poesia èpica que s’escriu en prosa. Dintre de la lírica tenim, entre altres, l’epopeia, el romanç, l’elegia, la sàtira, l’ègloga i la cançó. Finalment, tenim la dramàtica o gènere teatral.  En aquest cas, es presenta un fet real o imaginari a través d’una escenificació el qual és representat per una sèrie d’actors i/o actrius per mitjà d’un diàleg. Aquest va acompanyat d’acotacions (l’actor indica els detalls de l’escenari en cada moment, el moviment dels personatges...en cursiva). Algun exemple de teatre podria ser la tragèdia, la comèdia, l’òpera... A banda d’aquests gèneres existeixen d’altres com poden ser els didàctics (assaig) o els de l’oratòria

PARAULES I LLIBRES. Llengua catalana i literatura. Recuperat de: https://llenguacat.wikispaces.com/file/view/CONCEPTE+DE+LITERATURA+I+DE+G%C3%88NERES+LITERARIS.pdf

Literatura (i fet literari)

El concepte “literatura” en si no té una definició fixa però sí podríem parlar de trets de literarietat per tal de saber si un text és literatura o no (normalment es parla d’una funció estètica). Podem dir doncs que, un text literari és aquell que es caracteritza per la forma de narrar i d’ordenar els esdeveniments de la manera que ho fa i que no li dona quasi importància als ornaments del text sinó a la revaluació del mateix ja que, el propòsit de l’autor és estètic. 

Segons la Real Acadèmia Espanyola (2016), “literatura” és una paraula polisèmica la qual té diversos significats però les que més tenen a veure amb l’ús que s’està fent del terme en aquest cas són les següents:

-  “Art de l’expressió verbal”.

- “Conjunt de les produccions literàries d’una nació, d’una època o d’un gènere”.

- “ Conjunt de coneixements sobre literatura”.

Si fem referència a l’origen d’aquest mot, “literatura” prové etimològicament del terme “litteratura” que vol dir allò escrit. Per la seua etimologia, la literatura està lligada a la cultura, com a manifestació de bellesa a través de la paraula escrita, però aquesta definició deixa fora la literatura de transmissió oral i per la qual cosa és millor parlar, seguint a Aristòteles, de “l’art de les paraules”: la literatura és un art, i per tant, es relaciona amb altres arts. Cal mencionar que La Poètica, de Aristòteles va ser el primer text teòric de gran pes en el que es tracta la qüestió de definir l’art de l’escriptura.

Al llarg dels anys, no s’ha arribat a un acord per establir una definició universal de “literatura”. Segons el context de la crítica literària, s’entén per literatura “el conjunt de textos que són producte de l’art de la paraula” (J. Domínguez Caparrós). A pesar de no existir una definició concreta, han hagut diferents aproximacions al concepte. Algunes de les més importants són les següents i foren creades per alguns autors importants:

El lingüista i filòleg rus Roman Jakobson digué: “l’objecte de la literatura és la literalitat, que és el que fa d’una obra determinada una obra literària”. La literalitat va nàixer amb els formalistes russos.

Per altra banda, el lingüista búlgar Tzvetan Todorov digué: “la literatura és un mitjà de prendre posició davant els valors de la societat; diguem d’una vegada que és ideologia. Tota literatura ha sigut sempre ambdues: art i ideologia”.

El filòsof i pedagog espanyol Joaquin Xirau opinava que “la literatura, com l’art, és una de les formes més elevades de consciència, és una forma de coneixement i d’autoreconeixement”.

Per últim, tenim la definició de la bibliotecària, filòloga i lexicògrafa espanyola Maria Moliner. Ella deia que “la literatura és l’art que fa ús de la paraula com a mitjà d’expressió, la paraula parlada o escrita”.

Si el que volem és parlar del fet literari, em de dir que aquest és anterior a l'època de l'aparició de l'escriptura ja que, a l'Antiguitat i a l'Edat Mitjana era de transmissió oral. No hi havia escriptors però sí joglars.

Elena Gallardo Paúls (18 de octubre de 2009). 1. Qué es la literatura: definición. Recuperat de: 

http://peripoietikes.hypotheses.org/41

Competència mediàtica

De la mateixa manera que la competència lectora comprén les "ferramentes" amb què hom compta per tal d'asssimilar una lectura qualsevol, la competència mediàtica és referix a les capacitats que cal adquirir per assolir els coneixements referents a la branca de la comunicació audiovisual.

Text

Segons el gran diccionari de llengua catalana un text, és el contingut d´un escrit. Este contingut té una intenció comunicativa, per tant, podríem definir text com al contingut d'un escrit intel·ligible almenys per dos persones (un emissor i un receptor, com en tot acte comunicatiu, a què qualsevol text pertany).

Competència literària

"La capacitat per a produir i interpretar textos literaris, tal capacitat suposa l'ocupació de la gramàtica de la llengua en què està escrit el text i l'ús de certes regles específiques de la gramàtica literària" (SMConectados, 2012).

Dins de la competència literària tenen gran importància la comprensió i la competència lectora, ja que perquè l'alumne adquirisca una bona competència literària ha d'haver treballat abans la competència lectora, la qual, l'ajudarà a crear el seu propi pensament sobre què llig, i així serà molt més senzill que este comprenga el llenguatge literari i els recursos que empren els autors per a transmetre uns missatges determinats als seus lectors. També, tindrà la capacitat de crear la seua pròpia forma d'entendre i expressar la literatura.

El paper del docent en la competència literària és fonamental, ja que són els encarregats de practicar i fomentar este fenomen en les escoles. Hi ha moltes formes de treballar la literatura en l'aula: completar títols d'històries conegudes a partir d'una llista de paraules possibles, associació entre les vinyetes d'un conte conegut amb els diàlegs, dramatització d'una història, reconstrucció d'un conte o una narració coneguda per via oral i escrita, elaborar diferents versions d'un conte o novel·la conegut, produir contes en l'aula escrits per alumnes, el recitat i la dramatització, reconstruir el títol d'una cançó a partir de les paraules que li componen, completar refranys a partir del primer vers, crear tallers literaris d'escriptura i experimentació amb tècniques i recursos literaris, activitats lúdiques i creatives sobre el text literari. Des que es va dur a terme la implantació d'alguns centres amb una metodologia d’educació alternativa a Espanya, molts docents van començar a investigar sobre nous mètodes per a treballar la competència literària de l'alumnat. Van arribar a la conclusió que els alumnes han de triar quin llibre desitgen llegir i justificar el perquè. Una de les grans fallades del sistema educatiu tradicional és obligar els xiquets i xiquetes a llegir llibres que no desitgen llegir i examinar-los sobre ells. Estes noves idees que va comportar l'educació alternativa van provocar que en les escoles es començaren a estudiar les cançons com a obres literàries, i així estudiar la literatura en l'aula per mitjà de la música. Considere que este mètode és positiu perquè s'unixen dues formes diferents d'entendre l'art, a fi d'obtindre un resultat, i és l'aprenentatge de la literatura. Els docents han d'enfocar la literatura com un element divertit, que ajuda al creixement personal i a desenrotllar aspectes com la creativitat, la comprensió lectora o l'escriptura. Aspectes que en un futur ajudaran als xiquets i les xiquetes a viure en societat.

L'objectiu de l'educació literària i la competència literària és la formació de lectors literaris, prioritzar el desenrotllament de l'hàbit lector, despertar el plaer de la lectura, el gaudi, el coneixement i el descobriment de l'estètica d'una àmplia gamma de textos, literatura com un instrument social amb una finalitat funcional, interpretar la realitat, creació d'hàbits de lectura en la infància i adolescència per a passar més tard a fer ús complex i reflexiu de la lectura, fomentar la producció de textos creatius per a l'alumne. La finalitat de qualsevol docent ha de ser que els alumnes i alumnes aprenguen el verdader significat de la literatura, ja que tots eixos autors que estudien al llarg de la seua etapa escolar i tots aquells llibres que han llegit, lligen i llegiran al llarg de la seua vida, tracten tot tipus de temes i situacions que es poden trobar hui o demà.

Competència lectora

Fa uns anys s'emprava el concepte de compressió lectora per a designar aquells alumnes que presentaven unes competències favorables dins del camp de la lectura. Més avant, els estudiosos de la llengua i l'Organització per a la Cooperació i el Desenrotllament Econòmic (OCDE) van decidir introduir un nou concepte més complet que comprenguera totes les habilitats i destreses que l'alumne desenrotlla per mitjà de l'acte de la lectura: este seria la competència lectora.

Segons l'OCDE la competència lectora és "La capacitat individual per a comprendre, utilitzar i analitzar textos escrits a fi d'aconseguir els seus objectius personals, desenrotllar els seus coneixements, possibilitats i participar plenament en la societat". Personalment, considere que la definició que empra l'OCDE és molt encertada, ja que la competència lectora comprén molts aspectes que en un futur seran fonamentals per al desenrotllament de l'individu. La diferència entre comprensió i competència lectora és que la primera es troba immersa en la segona, ja que la comprensió és el procés en què el lector desenrotlla la capacitat de relacionar idees que ha llegit prèviament amb idees que llegirà posteriorment en el text. Hi ha una relació recíproca entre ambdós processos, ja que perquè un alumne tinga una bona competència, primer ha de tindre una bona comprensió, és a dir, ha de saber relacionar les idees i entendre què és el que desitja transmetre.

La competència lectora, a l'igual, que la comprensió lectora s'ha d'entrenar en les escoles. Els mestres i mestres són els encarregats de treballar este aspecte i ho fan per mitjà de diferents activitats, com per exemple: resoldre preguntes sobre el text, desglossar entre tota la classe quines són les idees principals del text i quina busca transmetre l'autor, pluja d'idees sobre el significat del text, formular hipòtesi, associar conceptes a l'experiència pròpia de cada lector.

Gènere narratiu

Segons l'escola de tecnos "La narrativa és el gènere de l'obra en el quals es relaten uns fets inventats o reinventats, desenvolupats en un espai i en un temps determinats, fets que parteixen d'una realitat concreta i que arriben als lectors a través del llibre."(Xtec.cat, 2016)

Hi ha cinc elements que solen tindre tots els gèneres narratius: En primer lloc, el narrador és el que presenta la història i servix d'intermediari entre els fets i el lector. Es pot presentar en el text com narrador personatge, narrador testimoni o narrador objectiu que narra el que veu. El segon element són els personatges que són els éssers que habiten i participen en la història narrada. Hi ha personatges principals i secundaris que solen evolucionar al llarg de l'obra. En tercer lloc, trobem l'ambient que és un lloc físic on ocorren els fets narrats. El quart element són els esdeveniments, alguns tenen relació amb els actes dels personatges i l'acció narrades. Finalment està el diàleg que fa referència a la conversació entre dos o més personatges.

El gènere narratiu se subdividix en tres grans grups: en primer lloc està el conte que és una narració breu, de ficció i que en un principi es crea per a ser transmesa oralment. En segon lloc, trobem la novel·la, també de ficció, però es diferencia del conte en què la seua extensió és més llarga, sol estar dividida en capítols i hi ha gran quantitat de personatges, sol existir una relació entre els personatges, l'ambient i els successos. Finalment, alguns estudiosos han introduït la crònica que és una narració que sol narrar fets reals.

El gènere narratiu és un dels pilars fonamentals dins de l'aprenentatge literari dels xiquets i les xiquetes. El principal aspecte que caracteritza a la narració és la creativitat que està estretament vinculada a la imaginació, característica que posseïxen tots els xiquets i xiquetes, amb la qual cosa, este gènere sol tindre major importància durant la infància. Este fet afirma que és el col·legi qui ha d'ajudar a transmetre este tipus de gènere perquè així els alumnes i alumnes ho disfrutaran de tal forma que arribaran a introduir la narració en la seua vida diària.

Literatura juvenil

Sobre la literatura juvenil podria parlar-se de manera breu assenyalant que no és més que la literatura mateixa adreçada a un públic jove. També es podrien escriure diversos toms descrivint-ne les característiques que ha de reunir-se per pertànyer al col·lectiu jove: és una actitud envers la vida o únicament un lapse de temps en què inevitablement s’hi pertany al conjunt juvenil. I altres tants volums (segurament uns quants més) dedicats a què és la literatura, qüestió que conduïx inevitablement a preguntar-se què és l’art i conseqüentment a omplir més i més volums per tal de copsar-ne el significat. A nosaltres ens pertoca l’opció intermèdia: analitzar sense aprofundir-ne en excés la condició que ha de complir-se perquè podem atribuir-li la condició de literatura juvenil, facilitant així la feina a bibliotecaris, mestres i mares i pares.

No aprofundirem sobre el concepte de literatura ni d’art car, com ja hem assenyalat no és l’objectiu d’aquest assaig, ni sobre el que significa ser jove, entre altres motius, per l’absurd que suposa. Reflexionarem sobre el lector model, concepte que partix de la fusió dels dos focus anterior. El lector model és aquell personatge que té en el cap l’autor a l’hora de crear la seua obra literària; de la mateixa manera que no es parla igual a un infant que a un octogenari, tampoc n’és igual la redacció adreçada a un o altre. Clar que llavors només ens referim al registre –que també es modificarà en dirigir l’obra cap a un públic– però no exclusivament. Entre altres trets que l’autor en rondinarà – de manera més o menys conscient– mentre dure la gestació i redacció de l’escrit serà la naturalesa del protagonista (molt probablement jove, ja que coincidix la joventut –dels 14 als 18 per consens– en l’època on acaba d’assentar-se el jo, prenent una gran rellevància). L’argument, per antonomàsia el llibre d’aventures: manté la tensió mentre dura l’obra, ja que aquesta –la tensió– no és més que l’aventura mateixa; no obstant, ha anat obrint-se la situació donant pas a nous fils argumentals que han enriquit l’amalgama de què disposa l’autor a l’hora de gestar la seua obra. Sobre el gènere, pot assenyalar-se que tindrà millor acollida la narrativa que cap altre, ja que és més proper als joves generalment. Podríem seguir definint els trets que fan d’un llibre més o menys juvenil però per molt que tractem d’acotar-lo objectivament l’únic que arribem a significar és quin aconseguiria captar l’atenció de més jove a colp de suma de paradigmes i en última instància, quin es situaria al capdavant en la llista de vendes. D’aquesta manera, l’anomenada literatura juvenil desperta també molta controvèrsia, com és:

[...]Tals característiques defineixen un tipus de literatura dirigida a un lector amb uns interessos molt determinats, àmpliament estudiat per les editorials i, sobretot, pel mateix autor. L'anàlisi dels trets psicològics de l'adolescència és, així, el punt de partida per a la producció de textos que cerquen donar respostes, en una edat d'incerteses i interrogants. Est és un dels principals punts de crítica per als detractors d'aquest gènere: la presència d'uns trets tan definits pot simplificar la creació literària, portant a desenvolupar, més que un gènere, un mer estereotip literari, basat en fórmules comercials. (Ite.educacion.es, 2016).

En qualsevol cas, qualsevol acció artística demana d’una llibertat absoluta de l’individu, essent difícilment comprensible un art privat d’aquesta. Clar que el més preocupant de la situació no és que existisquen escriptors destres que dediquen el seu talent a complir els desitjos de les editorials, sinó que les víctimes d’aquest procés siguen els més febles de la societat com ocorre al cas de la literatura juvenil i infantil. Precisament per aqueix motiu cal seleccionar amb cautela els llibres que ompliran els prestatges de la biblioteca de l’aula defugint de les goloses ofertes de les editorials.

Gènere líric

“Gènere literari al qual pertanyen les obres en què el poeta expressa els seus sentiments i les seves íntimes conviccions.” (Usuaris.tinet.cat, 2016)

Sol dir-se molt lleugerament que en cada obra seua l’artista, aquell que participa en l’art, volca tot el seu ensí. I probablement siga cert. Pot ser la paradoxa que millor definisca l’art siga fer quelcom transversal (apte i que produisca gaudi a tothom) però que alhora ix d’allò més profund de l’individu. Com si tots tinguérem el mateix fons i l’art no fora més que l’acció d’extraure’n una ínfima part, i el caire comunicatiu que sol atribuir-se-li, només el reconeixement d’aquella part com a pròpia, malgrat que únicament és comú.

En qualsevol cas, el gènere líric és aquell expressat normalment en vers (ja que és la manera més comú en què la poesia s’expressa) on el protagonista és el narrador. Es tendirà a recórrer a les experiències pròpies de l’autor així com a les reflexions extretes de la vivència més immediata. Trobem els següents subgèneres:

BALADA .- Gènere líric de la poesia medieval d'origen popular, conreat pels trobadors i pels poetes medievals catalans. El seu nom fa referència al fet que es tracta d'una poesia per ser cantada i ballada. No tenia un contingut temàtic concret. Durant el romanticisme la balada donà nom a una composició narrativa de caràcter melangiós de tema llegendari o fantàstic.

CANÇÓ .- Gènere trobadoresc i composició lírica, generalment de tema amorós, de tradició antiga. La cançó popular, lligada a la música i a una estrofa lliure presenta una temàtica molt variada. Els trobadors van convertir-la en el vehicle poètico-amorós de la poesia culta. En la literatura catalana, la cançó culta, consta de 5,6 o 7 cobles de vuit versos decasíl.labs, amb una tornada de quatre versos, el darrer dels quals contenia el senyal. A partir de l'Edat Mitjana, el terme va ser substituït, en funció de la forma o el tema, per altres termes: madrigal, balada, etc.

CODOLADA .- Gènere de la poesia popular, amb versos heptasíl.labs apariats, encara avui ben viu a l'illa de Mallorca. També fa referència a una forma mètrica : tirada de versos formada per una sèrie d'apariats que alternen versos llargs (de vuit o de set síl.labes) i curts (de quatre).

DITIRAMBE .- Poema líric de to entusiasta. Composició poètica de caràcter dionisíac, inicialment en honor de Dionís/Bacus.

ÈGLOGA .- Composició poètica de tema amorós en què dos o més pastors o amants dialoguen, en un ambient bucòlic.

ELEGIA .- Composició lírica que expressa sentiments de dolor davant la desgràcia. El plany trobadoresc era un poema elegíac.

ENIGMA .- Obra en vers (també en prosa) que descriu alguna cosa metafòricament, de manera que resulta ser una endevinalla.

EPIGRAMA .- Composició lírica breu que expressa un pensament enginyós, habitualment satíric.

EPITALAMI .- Composició lírica, l'objectiu de la qual és cantar un casament.

HIMNE .- Composició de la poesia clàssica grecollatina de to solemne, que expressa sentiments i ideals elevats: la pàtria, l'heroi, Déu. Era per ser cantat.

MADRIGAL .- Composició lírica breu, generalment de tema amorós que, en els seus versos finals, recull el tema central.

ODA .- Composició derivada de la poesia clàssica grecollatina. De to solemne, expressa sentiments i ideals elevats. El seu tema és religiós, heroic, amorós, o moral.

PANEGÍRIC .- Composició l'objectiu de la qual és l'elogi d'una persona, fet, pensament, nació, etc.

PASTOREL.LA .- Gènere poètic, provinent de la lírica trobadoresca, molt semblant a l'ègloga. Aquí, però, el diàleg amorós el protagonitza una pastora i un cavaller, o el mateix poeta, que es troben al matí, i es clou amb la resposta, positiva o negativa, de la pastora.

PLANY .- Gènere de la poesia trobadoresca, el tema del qual era el lament fúnebre per la mort d'una persona.

SÀTIRA .- Composició lírica, l'objectiu de la qual és censurar i ridiculitzar vicis, defectes o simplement debilitats d'una persona o d'una col.lectivitat.

VIROLAI .- Gènere poètico-musical francès (virelai), destinat a la dansa, que donà nom a una composició formada per una entrada i un conjunt d'estrofes amb refrany, de forma molt variada, que a Catalunya, se sol identificar amb el poema homònim de Verdaguer, malgrat que aquest no hi té res a veure formalment.(Usuaris.tinet.cat, 2016)

Cànon literari

Un cànon és una selecció d’entre una multiplicitat o conjunt amb finalitat estètica i validesa universal. D’aquesta manera el cànon literari (que no un cànon literari) és l’antologia universal d’obres literàries. La validesa del cànon literari no sol qüestionar-se, ja que ha sigut elaborat al llarg del temps per doctes en la matèria. Seria el mateix qüestionar les lleis de Newton que dubtar la qualitat d’obres com Ulisses de Joyce o El Quixot  de Cervantes de la mateixa manera que seria estúpid atorgar al descobriment científic una càrrega intel·lectual superior al literari. I precisament per aquesta mateixa raó és important mantenir un cànon literari i no menysprear-ne el valor: cometríem un error suposar que la literatura és una organització lliure del llenguatge verbal i que, per tant, no és possible establir criteris de valor per discriminar (positivament i negativa). Un humil redactor no pot enumerar (i potser tampoc ningú, fet que no nega l’existència dels criteris) els valors segons els quals una obra passa a formar part d’aquest cànon per la complexitat que entranya l’univers literari, però també n’està segur de la seua validesa.

Malgrat tot allò exposat anteriorment en favor del cànon literari, s’han d’assenyalar també certes qüestions que no neguen la validesa del cànon (fet que negaria de pas l’existència de criteris per jutjar la literatura) però sí que ens apropa a l’ambigüitat del que suposa tancar o concretar un cànon. Per exemple, el valor de la dona ha sigut inferior a la de l’home, i per tant, també el de les seues obres. Donat que el cànon es construeix al llarg del temps caldria sotmetre el mateix a un “rejudici” i considerar-ne exemplars descartats anteriorment, malgrat que resulte una feina farragosa i de dubtosa rendibilitat econòmica. També cal entendre que normalment, la lectura d’un clàssic (nom que rep l’obra que pertany al cànon) afecta el fet lector mateix, qüestió negativa malgrat que difícilment evitable. 

Téllez, J. (2016). El canon imposible de Harold Bloom | Letras Libres. [online] Letraslibres.com. Available at: http://www.letraslibres.com/revista/libros/el-canon-imposible-de-harold-bloom [Accessed 28 Mar. 2016].

Paratext

El paratext és la informació que trobem a una obra llevat de l’obra mateixa. El nombre de col·lecció, el resum que sol aparéixer a la contraportada, notes a peu de pàgina, l’índex on figuren els capítols així com la pàgina on prenen arranc són elements paratextuals.

Àlbum il·lustrat

Un àlbum il·lustrat és aquell suport que fusiona imatge i text. Cada element complementa la informació aportada per l’altre, essent el resultat final una suma complexa dels dos mitjans (text i imatge) juntament amb la informació fruit de la correlació existent entre ells.