Som Carme Vilaplana Bas, Sergio Valera Marqués, Irene Candela Martín i Francesc Cantarero Gilabert i pretenem canviar les tornes, salvar els obstacles de les classes "magistrals" i deixar de ser víctimes sistemàtiques d'un procés d'embotiment informatiu. Perquè de res servix omplir-se la boca parlant de pedagogies innovadores si no les emprem activament dins de la vida universitària. El canvi demana canvi, no teoria del canvi.
--
Hola, sóc Carme. De petita anomenada la devora llibres. Una puça que quasi ni mesurava un pam del terra i ja anava a tots els llocs amb un llibre baix del braç. Abans de dormir, demanava a la mare un conte per llegir juntes. A l’escola, m’agradava passar el temps lliure al menjador llegint llibres i fullejant enciclopèdies que no entenia gairebé quasi donada la meua curta edat. I, parlant de curta edat...en quin moment dels meus 19 anys vaig començar a llegir? (Farem ús de la font més fiable de les fiables: la mare).
-“Recorde l’hivern dels teus sis anys...Espera! Abans de fer memòria d’aquest dia, remarcar la teua obsessió per preguntar a tots els conjunt de lletres que veies pel carrer: “qué posa ahí?”...Respecte al que deia abans, aquell dia anàvem camí al centre comercial. Jo estava parlant amb el pare quan de sobte, des de la part posterior del cotxe, vas soltar un “m-e-r-c-a-d-o-n-a” i acte seguit un “l-l-i-b-r-e-r-i-a”. Ens quedarem estupefactes, sense paraules. I fou a partir d’aquell dia quan començares a obrir els ulls, a desxifrar el procés lector a passos gegantins. Encara em pregunte que et passà aquella vesprada”.
L’etapa de Primària fou la meua època d’esplendor com a lectora. M’agradava llegir qualsevol llibre, qualsevol gènere (dins de les meues limitacions en relació a l’edat i al nivell de vocabulari i gramàtica que tenia) ja fora des d’un cavaller que volia salvar una princesa, fins a un llibre sobre les serps o els gats. A pesar de la meua diversitat com a lectora, tenia llibres favorits. Aquests eren els de la col·leció de “Kika Superbruja” de Knister. En aquesta etapa educativa, vaig guanyar dos premis Sambori: un a l’any 2004 amb la història titulada “La bruixa nassuda” i altre a l’any 2007 titulada “La història dels cincs sentits”.
Més tard, en l’etapa de l’educació Secundària, arribà l’adolescència. Foren uns anys en els quals, el gènere predominant en la meua prestatgeria era el romàntic. Els dos autors per els quals jo mostrava passió eren Blue Jeans i Federico Moccia. Aquests escriuen en castellà però també en llegia en la nostra llengua. Els meus dos llibres favorits foren escrits per un autor valencià, Joan Pla. Aquests són “Mor una vida, es trenca un amor” i “Només la mar ens parlarà d’amor”. Durant aquests anys, vaig guanyar un premi a 4t de la ESO de narrativa curta.
A continuació, va fer acte de presència el “tan esperat” batxillerat. En ell, quasi no vaig tindre temps per dedicar-li a la lectura. Els llibres que vaig llegir en aquests dos anys eren els que em manaven els professors de l’institut a l’hivern i els que em recomanava la mare a l’estiu. A diferència de la majoria de companys de la meua classe, els llibres que havíem de llegir per a classe em van semblar molt interessants i enriquidors. Dentre tot ells, em quede amb el de “1984” de George Orwell i “La casa de los espíritus” de Isabel Allende.
Finalment, arribem a l’actualitat, al meu dia a dia. No vaig a negar-ho, he perdut molt l’hàbit de lectura degut a la meua passió extrema pel cinema. No obstant això, tinc un llibre entre mans anomenat “Dime quién soy” de Julia Navarro molt interessant i intrigant i una llista amb un fum de llibres recomanats per ma mare i per un amic addicte a la lectura.
Tal vegada llegir no massa però escriure és una de les coses que més m’agrada fer en el meu temps lliure. Tinc un blog on vaig publicant els meus textos breus per a que la gent ho vega i opine i, alhora, estic intentant escriure un llibre. Aquest està escrit en primera persona i és una espècie d’autobiografia dedicada a mon pare. Les sensacions que experimente escrivint en un full en blanc o en l’ordinador són màgiques, pràcticament indescriptibles. Sóc una persona que moltes vegades em costa expressar-me de forma oral. En canvi, darrere d’unes lletres, d’una calma silenciosa on tan sols es sent el só de les tecles de l’ordinador o del vent bufar, sóc totalment jo. Definitivament, m’encanta escriure. M’encanta expressar-me d’aquesta forma. “El meu objectiu com a escriptor és desaparèixer dins de la veu de la meua història, convertir-me en eixa veu”.- Michael Dorris.
Carme V.
--
La veritat és que no sé ben cert a quina edat es va
produir el meu primer contacte amb el fet literari, més que res perquè encara no tenia memòria, així que m’he vist
obligat a recórrer a la font més fiable d’informació en aquest món pel que a mi
mateix respecta, però que paradòjicament no em deixen utilitzar com a font
d’arguments d’autoritat. Ma mare afirma, que el meu primer contacte amb el fet
literari es va donar arran ella mateixa, i va ser amb uns xicotets llibres
blancs, amb molt poques paraules, clares il·lustracions relacionades amb la
família, i pàgines de cartró. En certa manera, com tots a eixa edat, jo estava
predeterminat per les decisions de ma mare sobre mi, i donat que ella és una
àvida lectora, només era qüestió de temps que començara a introduir-me en eixe
univers.
I bé, poc a poc (suposem) que vaig anar convertint-me en personeta,
assolint coneixements, absorbint quasi per maledicció tot un infinit
d’estímuls, actituds, informació, i més en l’època en que començaven a cobrar
vigència tots els aparells electrònics com els telèfons mòbils i ordinadors, i
un fum de coses més que ens influencien
sense que pugem evitar-ho. Però be, ma mare, el factor socialitzador més
important de tots en aquest aspecte (igual que en moltíssims més) junt a la escola, continuava oferint-me
llibres i llegint-me’ls a la vora del llit totes les nits a mesura que anava
passant el temps, fins que poc a poc em feia llegir-los a mi. Recorde que els
primers dels que sí què tinc un record són d’una xicoteta col·lecció anomenada
“Osito Pardo” i consistia en relats breus que introduïen accions i vocabulari,
sempre endolçats per una mena de teatret xicotet què representàvem tots dos
entre rialles. I així passaven les nits, jo anava aprenent a llegir una mica
més a la escola i en música (que també té el seu mèrit entendre el llenguatge
musical), i els meus següents dos llibres que retinc amb molta estima són dos
breus poemaris de Gloria Fuertes, amb il·lustracions què convidaven a imaginar
i crear, a relaxar-se després d’un dia tant bo com mal, i a suscitar curiositat
en temes que serien matèria de molts debats i discussions als patis, mentre
miràvem als majors tan enfeinats i als xicotets tan simples, sense
preocupar-nos ni de tornar enrere ni de si ens tocaria ser així. Anàvem passant
pels cursos de primària, i recupere de la memòria títols i relats breus com
“Pablo Diablo” o “Little Elephant” i “Magic Wizard”, tot llibres en castellà o
angles, no recorde cap signifcatiu en valencià. Fires del llibre, intercanvis,
creació de comptes i teatres... En cinquè una escriptora amiga de la nostra
mestra Paqui, va escriure un llibre sobre la nostra classe, que ens incloïa a
tots nosaltres en una aventura en la que els personatges dels llibres que
havíem llegit aquell curs s’escapaven dels llibres: 12 bruixes, un xiquet, i
algú més, i es solucionava el conflicte tornant a rellegir els noms dels
personatges en el seu lloc corresponent de la seua pròpia història. Altra cosa prou característica meua era que a
pesar de ser un curiós, era molt vago, massa com per a buscar explicacions i
significats de paraules i expressions per mi mateix (encara no comptava am la
facilitat d’Internet) Així que, per a posar-li remei a aquesta situació, ma
mare va comprar-me el diccionari María Moliner en dos volums per a la meua
comunió, posat que els altres dos que tenia mai ixien de l’escola, i allí
tampoc els utilitzàvem massa, per la qual cosa no els tinc en gran consideració
als diccionaris fins aquest punt. També gaudia molt a ca els iaios, on tenien i
tenen grans enciclopèdies d’animals il·lustrades, que venien amb un DVD de
Fèlix Rodríguez de la Fuente. Va ser precisament allí on vaig fer el gran
descobriment dels còmics i les tires còmiques, amb una xicoteta col·lecció
d’Asterix que tenien mons tios junt a una Bíblia infantil que també vaig acabar
llegint-me. Recorde vore també alguna lletra de cançó de la rondalla en la que
cantava mon iaio José, cassets vells amb noms de ranxeres i poc més. I aquell
mateix any, un dia que ma mare em va vore massa avorrit i desficiós, va
demanar-me que l’acompanyara a un lloc, i que portara una foto meua. Per a la
meua sorpresa em va fer el carnet de la biblioteca municipal. Recorde que era
estiu, perquè els meus amics estaven estudiant per a recuperacions i jo vaig
unflar-me a llegir Mortadelos, a Mafalda i algun llibret breu, de cavalleria
generalment. No va ser fins a la secundària quan vaig interessar-me per la
literatura valenciana, poemaris i rondalles sobre tot, però altra volta va ser
ma mare la que va encertar del tot recomanant-me novel·la negra amb Ferran
Torrent, i la saga que vaig començar a llegir pel tercer llibre, formada per “No emprenyeu al comissari”, “ Penja els
guants, Butxana”, “ Un negre amb un saxo” i “Cavall i rei”. Simultàniament,
vaig a començar a escoltar un estil musical que em definix prou. El rap, com
tot quan eres un crio, et crida l’atenció per les paraules malsonants i la
manera tan enrevessada de cantar tan ràpid sobre algun tema que t’agrade. No
obstant, t’acaba engalipant i donant una capacitat de comprensió, reflexió i
enteniment una mica superior a la resta, que intentes reflectir quan coneixes
altres coses i intentes relacionar-les, o quan tu mateix intentes escriure
alguna cosa. Al final la pròpia lectura va ser la que va marcar les bases del
meu criteri musical, quan vaig decidir centrar-me sobre tot en què estaven
expressant les lletres, entre altres coses. La resta només és una continuació
d’aquest torrent, marcat per la influència d’alguns professors i persones que
tu consideres referències en l’assumpte.
Joc de Trons, Ender, els clàssics des de l’Arxiprest
d’Hita fins ara, els grans actuals,... La veritat és que la majoria són tasques
pendents, que m’apunte en una llista per a que no se m’obliden, però no puc
evitar sentir llàstima per tots els grans autors que no conec i pensar que mai
seré capaç de llegir tot el què volguera. Supose que també és una manera
d’aprendre a decidir.
Sergio V.
--
M'he criat en un entorn on els llibres formaven un espai físic, assequible, proper i natural on l'esdevenir lògic era apropar-se a ells. En els meus primers passos en la lectura es van ajuntar els contes clàssics dels germans Grimm i Andersen junt a les històries de Glòria Fortes, les tres bessones i Kika superbruixa.
Quan vaig anar creixent van sorgir la lectura dels llibres de les històries dels cinc, les aventures de Guillermo escrites per Richmal Crompton i el començar a conèixer a altres autors com Dickens, Perrault, Alejandro Dumas. Totes aquestes lectures em van ensenyar dues coses. Les primeres, van despertar la capacitat de la meva imaginació, la fantasia, la idea que en un món màgic tot era possible, i que cadascun dels personatges que les seves obres plantejaven, manifestaven un ideal de conducta i principis morals que sense perdre la fantasia i la capacitat de gaudir dels mateixos, orientava uns criteris i principis que han anat conformant la meva forma de pensar, ser i actuar. I van despertar també en mi un món on les històries que naixien de la imaginació d'un autor despertaven al seu torn un món ple de fantasia, color que produïen en mi felicitat, somriures i feien volar la meua imaginació.
Conforme va anar passant el temps i vaig anar creixent, es van introduïr en la meua vida autors que em van fer abandonar lentament els mons imaginaris dels contes apropant-me a la realitat del món en el qual vivia. Comença un a descobrir llibres com Moby-Dick d'Herman Melville, els contes de la taverna del cérvol blanc d'Arthur Clarke, els contes fantàstics de Poe, l'illa del tresor de Stevenson, Ullal Blanc de Jack London, Oliver Twist de Dickens,on comencen a introduir-se valors que em fan veure la injustícia de les desigualtats socials i la passió per allò que es vol i es desitja i la necessitat que per aconseguir-ho cal barallar per això. Amb la qual cosa, comença a generar en mi, una dicotomia que era venir d'unes històries que encara que hi havia bruixes, follets, fades, animals mitològics, tot acaba feliçment. A un món on aquesta felicitat no sempre s'aconseguia.
En aquest despertar literari conforme anava passant cursos anava variant el meu gust cap a lectura. Van començar a arribar els llibres de John Steinbeck i els llibres de Jean Rostand. També les primeres lectures de poesia amb Miguel Hernández, Antonio Machado, García Lorca, Carlos Edmundo De Ory i Luís Cernuda. El descobriment de lectures com el Jarama d'Antonio Sánchez Ferlosio, Miguel Delibes en cinc hores amb Mario, la solitud del corredor de fons de Allan Sillitoe o els contes fantàstics de Italo Calvino. Aquestes lectures van anar canviant la meua forma de veure les coses passant d'un món fantàstic a un món més real i proper a la meva vida. En aquest temps, també va haver-hi la lectura d'alguns autors clàssics com van poder ser El Quixot de Cervantes, obres de teatre de Lope de Vega i Calderón, motivades pel meu entorn familiar, que em van fer veure la distància que existia entre el món real i el literari.
A les preocupacions que m'anaven sorgint conforme creixia i em feia més conscient del món en què vivia, vaig anar incorporant lectures com La introducció crítica al marxisme de Emile Base i altres llibres d'assaig, que no van deixar que abandonés la lectura de novel·les com podien ser Ramón Sender, Arturo Varea, Herman Hesse, sobretot, el seu llop estepari. El descobriment dels episodis nacionals de Benito Pérez Galdós o les memòries de Corpus Vargas i òbviament el descobriment d'autors com Mario Vargas Llosa amb la seva obra La casa verda, o el descobriment de Cent anys de solitud de Gabriel Garcia Márquez. Si hi ha llibres que m'han marcat en aquesta etapa de la meva vida d'una forma indeleble i han romàs, particularment, han estat de La veritat sobre el cas savolta d’Eduardo Mendoza i el carrer Valverde de Max Aub, aquesta especialment perquè transcorre a la casa on la meva família va viure molts anys després d'escriure l'obra l'autor.
Tots aquests llibres han anat canviant, més molts altres, que també m'han influït com pot ser la poesia de Neruda o d'Allen Ginsberg, els llibres de Saramago, els llibres d'història com l'Espanya Imperial d’Eliot o la història d'Espanya de Pierre Vilar. Han anat influint sobre la meua forma de pensar, els meus principis i les meues idees que avui són el paradigma del que em guia en la meua actuació personal. A tots i cadascun d'ells els dec en aquests anys el que sóc com a persona, l'haver gaudit de moments que m'han fet evadir-me de la realitat quotidiana. Els uns i els altres, m'han permès afrontar el món en el qual visc amb una capacitat d'anàlisi de la realitat sense perdre la capacitat d'emocionar-me per belles històries, bells poemes i personatges que serveixen de referència en un sentit positiu o de rebot dels mateixos. Podria parlar de l'efecte que va produir en mi la lectura de Dracula de Bram Stoker, així com d'altres llibres que he llegit i que han anat marcant el meu esdevenir com a persona a nivell individual i social. Tots ells han contribuït a imprimir en mi una idea de la societat de la qual vinc, en la qual estic i a la qual vull anar, i a marcar en mi uns principis i idees ètiques i morals que conformen el que avui sóc i el que el dia de demà podré ser. Subjecte a lectures que avui estic realitzant i futures que puga realitzar que incideixin en el manteniment de les meues idees o que les facen progressar a la recerca d'un benestar per a tots.
Irene C.
No sé si he sigut
un bon lector, jo diria que no. Això sí, el braser i les rondalles de la iaia
sempre em meresqueren la major de les atencions. De fet encara recorde l’olor que desprenia tota aquella situació i podria
reconéixer-la d'entre centenars. Segurament siga la meua primera experiència
literària i no puc estar-ne més orgullós i és que poques narradores s’han vist
com ella. Encara a vegades li demane alguna rondalla però els dos som més majors: ella
ha perdut la fluïdesa i jo aquella puresa que tenen els xiquets i els fa saber
tan bé que volen sense qüestions incòmodes i absurdes.
Enid Blyton,
Rowling i Tolkien animaren la meua infantesa, cadascú en un moment però tots en
gran mesura. Sobretot Rowling i la seua llegenda de la cicatriu; he perdut el
compte de les vegades que en vaig repetir la lectura de la saga. També n’hi
hagué espai (i temps) per als clàssics: Tom Sawyer, Sherlock Holmes, El
meravellós viatge de Nills, la volta al món en 80 dies... Cap d’aquests em
suscità grans reflexions ni em fiu volar a paradisos llunyans tal com
assegurava el mestre de torn tractant d’incitar-nos a llegir. Crec que he sigut
massa dur en Sir Arthur Conan Doyle, que ni fou recomanat per cap mestre ni em
va avorrir en cap moment, tot el contrari, pocs llibres tenen la capacitat
d’absorbir tantíssim al lector com el personatge detectivesc del creador de la
novel·la policíaca. També és cert que aquelles afirmacions que de manera tan
innocent proferien els mestres no feren més que espantar els alumnes que, lluny
de trobar al primer contacte aquelles emocions a la lectura en defugien buscant
emocions més fortes i immediates en altres disciplines. Tampoc seria just
descartar el còmic per no considerar-lo propi del fet literari, molt purista
s’ha de ser. Les aventures d’Astèrix i Obèlix propiciaren llargues vesprades
d’entreteniment i grans discussions amb mon pare que es negava al fet que només
volguera traure còmics de la biblioteca obligant-me a elegir alguna novel·la (si
estava inspirat aquell dia en anglés i tot, allò sí que era excessiu).
En
l’adolescència, l’institut i, en fi, tot el que comporta aquella edat, vaig
perdre un poc l’hàbit malgrat que d’alguna o altra manera sempre el reprenia
als llargs viatges d’estiu; bé fora reciclant antigues lectures o buscant
entreteniment en altres de noves recomanades pel pare. De tota manera, alguna
cosa no degué rutllar del tot bé si ara no recorde cap títol. L’adolescència és
una època molt térbola en tota vida i jo no sóc cap excepció.
Ara ja sóc jove,
la qual cosa només implica no ser adolescent ni adult. M’he refinat o almenys
he modificat els gustos. Sempre hi ha llibres a la taula encara que no sempre
llisc, ara: una antologia de Chejov, mestre del relat breu; un llibre del
compositor d’un grup de música americà anomenat Eels; un llibre de filosofia
oriental Lao Tse que no aconseguisc entendre i finalment, Así empieza la vida
de Javier Marías. L’últim mereix una menció especial. Abans que jo el llegí
l’àvia, aquella que m’inicià amb el seu verb a la literatura, i quedarem que el
llegiria i en compararíem les perspectives i com que li dec més a ella que a la
Universitat trobe que ja és hora que em reunisca amb el llibre.
Un últim
aclariment, és cert que no sóc un bon lector però és que qui ho és?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada