Gèneres assagístics

Els gèneres assagístics són subgèneres  dels gèneres didàctics i per tant, per poder definir-los prèviament em de parlar dels gèneres als quals pertanyen. Els “gèneres didàctics” són els textos que pretenen ensenyar, educar al lector i que tenen una finalitat docent. El que diferència aquest gènere d’un altre és l’objectiu. Aquest últim va més enllà de l’entreteniment o la bellesa.

Una vegada volem posar algun exemple d’aquest gènere ja pot entrar en joc el subgènere de l’assaig. Es tracta d’un text de temàtica variada i diversa en el qual un autor exposa el seu pensament sense una estructura rígida; va elaborant  les seves idees a mesura que les posa per escrit. La forma més freqüent d’expressar la informació que es vol transmetre és per mitjà de la prosa no narrativa (texts científics, periodístics, digitals...). Dintre dels textos periodístics, els articles d’opinió formen part de la literatura d’idees i la llargada de que disposa l’autor és més breu. Els textos de l’assaig són de caràcter argumentatiu i, de vegades expositiu. En el context podem trobar diversos factors que van des de la situació personal de l’autor fins al marc sociopolític o cultural i la tradició assagística que empara el text. En quant a la seua extensió, cal dir que aquesta és variable i , per tant, permet a l’autor incorporar en el desenvolupament de la tesi pròpia els contra arguments que la podrien contradir segons el procediment dialèctic clàssic, on es desenvolupa la síntesi dels arguments contraris: tesi + antítesi= síntesi.

Un dels personatges més importants en aquest subgènere durant el renaixement fou Erasme de Roterdam i, dintre dels assagistes espanyols i catalans, entre altres, els que més destaquen són: Ramón Llull, Ángel Ganivet, José Ortega y Gasset i Miguel de Unamuno.

Generalitat de Catalunya. Els gèneres assagístics. Recuperat de: http://www.xtec.cat/~fmota/primer%20batx/genassa.htm

Exemple d'un assaig de J. Fuster: