dimarts, 29 de març del 2016

Intertext literari

Quan llegim un text, tractem de comprendre el que diu, memoritzar-ho, relacionem el que tenim davant amb coses que lla havíem llegit o aprés prèviament. Doncs be, tots eixos coneixements, connexions i relacions que ens ajuden a comprendre i ens recorden coneixements previs formen el que es coneix com intertext literari. És com l’espai psíquic on s’emmagatzema tot el que té a veure amb la literatura i els seus textos i que es reactiva automàticament quan llegim una referència, text o discurs d’índole semblant. Açò condicionarà en certa manera la direcció de la pròpia lectura.
A l’hora de produir nous textos literaris, és recurreix a aquest per a fer coses noves basades en les que ja s’han aprés. Hi ha dos tipus: el que utilitza l’autor per a expressar les experiències que ha de plasmar en els seu discurs literari, i el del lector que identificarà una o altra part. Cada persona té el seu propi i únic espai lector, basat en els coneixements que només ella ha pogut assolir mitjançant les seues experiències i perspectives pròpies. El interès en un text anirà en funció del intertext del cada lector, ja que quan més coneixements previs tinga, més conceptes serà capaç de relacionar i més fàcil serà de llegir el que siga.
Al cap i a la fi, llegir és saber avançar a la par que el text, realitzar les pautes i els indicis textuals, establir inferències discursives, lingüístiques, comunicatives, pragmàtiques,... interaccionar amb el text quan el lector reconeix alguna cosa simplement integrar aportacions personals  per a comprendre millor el que es vol dir, i interpretar de manera elaborada i coherent una opinió sobre el propi text.
“Tot text és un intertext, altres textos estan present en ell, en nivells variables, baix formes més o menys reconeixibles; els textos de la cultura anterior i els de la cultura contemporània o de l’entorn, tot text és un teixit nou de cites. Passen al text, redistribuïts en codis, fòrmules, models rítmics, fragments socials, etc. Perquè sempre hi ha llenguatge abans del text i al voltant d’ell. La intertextualitat, condició de tot text, siga el que siga, no es redueix evidentment a un problema de fonts o influències; l’intertext és un camp general de fómules anònimes, el l’origen del qual rarament es separa, de cites conscients o automàtiques, donades sense cometes”.

BARTHES, R. (1973): “Le plaisir du texte”. Seuil. Paris.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada